Els psicòlegs són personatges que donen molt de joc en la ficció. Un gran expert en el tema és Woody Allen, que els fa aparèixer en les seves pel·lícules per ridiculitzar les fòbies d'algun dels seus personatges. És tant l'èxit d'aquests personatges que fins i tot Toni Soprano s'asseu al seu divan. Però és possible fer una sèrie sobre les sessions d'un psicoterapeuta amb els seus pacients, sense fer comèdia i que, a més, t'enganxi? Doncs sí, és possible. I no només això, sinó que és la millor ficció que s'està fent ara mateix per televisió, sota el segell de la productora HBO. La sèrie es diu In treatment , està basada en una altra sèrie original jueva i la seva adaptació i coordinació la signa Rodrigo García, fill de García Márquez, però amb trajectòria pròpia i prometedora.
El seu protagonista és el sempre creïble i convincent Gabriel Byrne, que dóna vida a Paul Weston, un terapeuta que escolta sense prendre notes. Cada dia assistim a la sessió d'un dels seus pacients. I els divendres, és ell qui es psicoanalitza amb la seva col·lega i amiga Gina, interpretada per la gran Dianne Wiest. A mesura que passen les setmanes, assistim a l'evolució dels conflictes de cadascun dels pacients. Els capítols duren uns vint-i-pocs minuts, despullats de tot artifici. Una posada en escena austera per donar pas a la paraula, a les emocions i als sentiments. Els actors no es poden permetre fingir en cap moment. Gairebé són primers plans i com a espectador no et pots distreure en res més. Estan tots en estat de gràcia i majoritàriament són desconeguts per a nosaltres.
Probablement la nostra condició de voyeurs fa que ens enganxi In treatment , però m'agrada que una sèrie en què les converses, els silencis i les mirades són la base de cada capítol pugui crear addicció al segle XXI. Un segle en què sembla que la pausa no és permesa.