Es tracta de futbol

Paula Mateu escrivia a l'ARA un reportatge, “No volem que el nostre fill jugui a futbol”, en què es parlava d’aquest esport com a activitat extraescolar i de lleure per a nens (i cada cop per a més nenes) que provoca, però, algunes reticències en els adults. “També hi ha famílies que veuen el futbol com un joc poc inclusiu. Això és precisament el que ha portat la comissió d’extraescolars de l’AFA de l’Escola Auditori, del barri del Poblenou de Barcelona, a no incloure en la seva oferta d’activitats esportives el futbol”, escrivia la periodista. I explicava que Carmen Molins, membre d’aquesta comissió, deia que havien “apostat pel vòlei i l’hoquei patins perquè en aquests dos esports tots els infants parteixen de nivells més baixos, no hi ha tantes diferències tècniques com en el futbol i no hi ha nens que de seguida quedin exclosos perquè tenen menys destresa”.

Patir per si hi ha infants amb menys nivell que d’altres en una disciplina és molt lògic, però evitar-ho canviant de disciplina, perquè tots parteixen de nivells més baixos, em sembla poc realista i molt poc raonable. Què faran a la comissió quan, al cap dels anys, com és normal, la canalla s’hi familiaritzi, agafi experiència i n’hi hagi alguns –a tot arreu passa– que destaquin? Tornar a canviar d’esport? Per què es fa així amb el futbol quan resulta que no es faria mai dels mais, per exemple, amb la música? En una extraescolar de violí es podrien fer nivells, però no es decidiria canviar a la trompeta, on tots partissin de zero, per evitar que algun nen virtuós destaqués massa. A l’etapa infantil, destacar en segons quin àmbit (motociclisme, atletisme, cant, dansa, escriptura, matemàtiques, robòtica...) està ben vist i es considera un mèrit. Excepte en el futbol.