De tots el treball, a tots una renda garantida

Cada dia es parla més, aquí i arreu, de la renda garantida de ciutadania, amb aquest terme o un de similar. Fa ben poc hem vist que ha jugat un paper decisiu en la derrota de Manuel Valls a les primàries del Partit Socialista francès. El concepte, no hi ha dubte, és atractiu i, de fet, no és gens difícil d’incorporar a les versions més convencionals del que se’n diu l’economia del benestar. Però així i tot he de dir que és un concepte que no m’és del tot grat.

Per justificar-lo sense invocar revolucions teòriques només hem de considerar, i explicitar, que un dels factors de producció que fan possible el funcionament productiu de l’economia és una forma de capital social: els principis, jurídics i consuetudinaris, de la societat organitzada. Combinat amb tots els altres factors (treball, capital físic, tecnologia...), és el que genera la globalitat del producte social. Un producte que acaba distribuït, en primera aproximació, entre els diferents factors i, en segona aproximació i per via de la propietat sobre els factors, entre els diferents membres de la societat. Doncs bé, per justificar la renda garantida de ciutadania n’hi ha prou suposant que cada membre de la societat té, per raó de ser-ne membre i metafòricament parlant, una acció del tipus de capital social que he descrit. Aquest capital és indubtablement productiu. I, per tant, l’acció tindrà valor positiu. Val a dir que, en el nivell d’abstracció en què m’estic movent, també aquesta és una justificació de l’estat del benestar, que, històricament, ha estat conseqüència del vot democràtic dels ciutadans. I el principi d’“una persona, un vot” és paral·lel i congruent amb el d’“una persona, una acció en l’empresa de la societat”. Com els seus proponents argumenten, és, doncs, ben cert que la renda de ciutadania és un desenvolupament natural de l’ideal de l’estat del benestar, encara que en relació amb el que tenim s’hi introdueix un afegitó de naturalesa liberal: cada ciutadà pot gastar el rendiment de la seva acció com li sembli. Cal insistir en aquest punt: per coherència intel·lectual, la renda garantida s’ha d’entendre com un substitut, no un complement, de la disponibilitat gratuïta dels serveis socials propis de l’estat del benestar.

I per què hi soc reticent? Una crítica que, en el marc de la discussió dels models ideals en què em moc, seria injusta seria remarcar que la transició des d’on som seria molt difícil i potser impracticable. Una reserva més seriosa se seguiria de l’observació que els pagaments en numerari, i no en espècies, només són sostenibles, en una societat dotada de bons instints morals, sota hipòtesis de comportament racional i prudent dels ciutadans, que, per la nostra part, seria imprudent de postular. Però per a mi la dificultat més fonamental és que el dret a la propietat de l’acció queda desconnectat d’alguna contrapart que expressi la voluntat d’adhesió a la societat. Més concretament, crec que en la societat ideal rebre per ciutadania hauria d’implicar contribuir en forma de treball. Fins i tot Marx descriu la seva societat ideal no com “a tots segons les seves necessitats” sinó que això està precedit de “de tots d’acord amb les seves habilitats”.

Vull remarcar que no vaig més enllà. No demano una connexió directa entre la compensació rebuda i la quantitat i qualitat del treball d’un ciutadà específic, és a dir, amb la seva productivitat. Subvencionar el treball que no sigui prou productiu per obtenir un salari que garanteixi una vida digna està bé (l’impost negatiu sobre la renda, dit sigui de passada, pretén això). I és clar, també, que no podem imposar treballar si per qualsevol raó (limitacions físiques o de salut, per exemple) això és incompatible amb la vida digna.

Concloc amb una observació que és clau. La implementació pràctica d’un principi que digui que, en una societat avançada, “tothom té el dret i el deure de treballar” només és realitzable si la possibilitat de treballar existeix. Garantir l’exercici del dret al treball, present en moltes Constitucions, és un dels reptes més complexos de les nostres societats, un repte que poques estan assolint. A la pràctica estem modificant aquest imperatiu per formes imperfectes del “dret a la renda garantida de ciutadania” (l’assegurança d’atur, molts dels serveis en espècie de l’estat del benestar). Esta bé, però la norma “de tots el treball, a tots una renda garantida” és millor. Fer possible el seu assoliment és un magnífic objectiu per a les polítiques públiques.