Les celebracions del Nou d'Octubre, Diada nacional del País Valencià, transcorren per segona vegada sota el govern que presideix Carlos Mazón (“Aquest manyaco, aquest xarlista, aquest sanguango”, en paraules de Francesc Viadel) i que reuneix dins seu el PP i Vox. En el quasi any i mig que duen al poder, han quedat clares les prioritats: un retrocés cap a les polítiques econòmiques dels anys vuitanta i noranta (totxo i turisme, com si fóssim de nou als anys del pelotazo), un intent de connectar –pel que fa a la manera d'entendre la governança– amb l'etapa daurada, corrupta i viciosa de l'aznarisme (Mazón no deixa de ser un producte de la factoria Zaplana) i una bel·ligerància oberta i total contra la llengua i la cultura catalanes, que són la llengua i la cultura valencianes. Autoodi i odi contra tot allò que soni a català, com a forma d'expressió d'un ultranacionalisme espanyolista que enllaça sense manies amb la seva tradició més agressiva, bèstia i casposa. I això encara és l'anècdota. La categoria és una llei que n'han dit de llibertat educativa i que és un atac en tota regla, precisament, contra les llibertats ciutadanes i contra l'ensenyament públic. La darrera ocurrència és regalar el B2 o el C1 de valencià a tothom que hagi estudiat secundària del 2009 cap aquí. Això sí: en contraposició amb els silvestres membres del seu executiu, Mazón té cura de presentar-se com un personatge suposadament moderat, popular i populista (regala entrades per a concerts, es fa gravar cantant o escapant-se del despatx per anar a prendre una orxata), meticulosament illetrat (en això no ha de fingir) i simpàtic, amb la mena de simpatia dels presentadors de concursos televisius. Segurament li funciona: un sondeig publicat per Prensa Ibérica amb motiu del Nou d'Octubre li atorga 46 escons al PP en unes hipotètiques eleccions, prop dels 50 que marquen la majoria absoluta a les Corts Valencianes. Compromís baixaria dels 15 als 11 escons, i la suma amb el PSPV (34) no bastaria per arribar als 46 del PP, i per tant, per pensar a reeditar els governs del Botànic.
Així estan, més o menys, les coses. Simultàniament amb aquest panorama, però, i en contra del que alguns prediquen, el País Valencià (els mateixos que s'indignen quan senten “País Valencià” diuen en canvi “País Basc” sense fer cap escarafall) té una societat civil forta, diversa, dinàmica i tot el que vostès vulguen, com diria Fuster, en tots els àmbits: polític, científic, artístic, literari, comunicatiu, empresarial i lingüístic. Una societat civil que s'enfronta al repte de no sucumbir al victimisme –que tant de mal fa a Catalunya, per cert– i que mereixen molt més respecte que la condescendència i la proverbial ignorància que els dispensen alguns germans catalans, i alguns altres d'illencs. De vegades el mal no ve només d'Almansa, sinó també d'uns incomprensibles aires de superioritat d'uns respecte d'altres dins els Països Catalans, i del desconeixement de realitats bastant més complexes del que s'aprecia a cop de tòpic.
