Les responsabilitats polítiques existeixen i en una democràcia digna de ser anomenada així han de ser depurades. Hem parlat massa sovint, amb emoció, de les històries de democràcies avançades, amb alts càrrecs que dimiteixen perquè se'ls descobreix que van intentar evitar una sanció de trànsit o no van citar la procedència d'un fragment de la seva tesi doctoral. El contrast entre la pulcritud europea i el campi qui pugui celtibèric és, encara ara, desolador.
Ara bé, quan es tracta de responsabilitats polítiques ha de pagar qui li correspon de fer-ho, i tothom a qui li correspon de fer-ho. És just, per exemple, que a Ábalos se li demanin –se li exigeixin– aquestes responsabilitats pel comportament indecent d'un assessor seu de la màxima confiança. Ara bé, sorprèn que parlem de la negror dels dies més durs de la pandèmia i el confinament i ningú sembli recordar que, no fa ni un parell de setmanes, Ayuso va reconèixer públicament que, en aquells mateixos dies, va prendre la decisió de no traslladar 7.291 malalts de les residències geriàtriques als hospitals, amb l'argument que es tractava d'ancians greument malalts i que “tanmateix, haurien mort igualment”. Ayuso, per altra banda, es va veure directament implicada en un cas de compravenda fraudulenta de mascaretes, semblant al de Koldo García, amb la participació del seu germà. Se'n va sortir amb l'arxivament –poc sorprenent– de la causa judicial, però la presidenta de Madrid no va assumir ni mitja responsabilitat política per un cas que, en qualsevol democràcia d'aquestes que mencionàvem al començament, constituiria un escàndol devastador. Ben lluny d'això, se n'ha acabat victimitzant i fent-ne bandera, i treu el tema en els seus actes públics acompanyant-lo d'escarafalls i de la ja inevitable i casposa broma sobre la fruita.
De la mateixa manera, l'intent del PP per estirar el cas Koldo fins a altres dirigents socialistes, com Illa o Armengol (o, per descomptat, Pedro Sánchez) no té base i serveix per crear una altra polseguera tòxica (una més) dins el debat públic. Crida més l'atenció venint d'un partit amb un catàleg de corrupcions i prevaricacions que van més enllà del robatori organitzat de l'erari públic per entrar directament dins la desnaturalització de l'estat de dret, amb fets tan sonats com l'operació Catalunya, el cas Pegasus (que també afecta el PSOE) o el bloqueig anticonstitucional del Consell General del Poder Judicial. No sembla un partit en condicions de sostenir caceres contra l'adversari per qüestions de corrupció, però com deia el filòsof, España y yo somos así, señora.
Finalment, el tal Koldo és un exemplar perfectament representatiu d'un tipus de personatge que és transversal a tots els partits: l'oportunista a qui se li veuen de massa lluny tots els llautons que arrossega, però que aconsegueix surar i enfilar-se dins les organitzacions (i els governs) a l'ombra d'algun dirigent que li fa confiança a canvi d'adulació, o favors, o qualsevol cosa innoble. Sempre impressiona veure amb quina facilitat s'obren camí, podrint-ho tot al seu pas.
