Tots ens la juguem als EUA

1. L’amenaça. Des de fa un temps, els moments electorals en països de tradició democràtica deriven sistemàticament cap a nivells de confrontació i desqualificació inusuals. Com si les democràcies haguessin arribat a un grau de desgast que les hagués portat al límit. És a dir, com si els valors i les claus fundacionals estiguessin en crisi i s’hagués trencat el vincle representatiu que lligava els electors amb els governants. Podria ser que les institucions democràtiques que es van estabilitzar a partir de la II Guerra Mundial estiguessin entrant en fase disfuncional? Cada dia es fa més patent l’amenaça de l’autoritarisme postdemocràtic, i les pulsions que hi porten creixen a tot arreu. Hi ha fins i tot qui parla “de guerra civil mundial de baixa intensitat”, com el geògraf Jacques Lévy, que veu la “crisi de l’Estat providència” com una realitat manifesta.

Des de fa com a mínim quatre anys la inquietud sobre la deriva de la democràcia americana és patent. Fa angúnia veure com l’univers conservador entronitza el president que fa quatre anys es va negar a reconèixer la derrota donant suport a l’assalt al Capitoli. Donald Trump, aspirant a la reelecció amb el suport d’institucions molt decantades –com un Tribunal Suprem del qual ell va nomenar una quantitat decisiva de membres, que van enviar als llimbs les condemnes i acusacions penals que pesaven sobre ell–, fa mesos que juga a la desestabilització. Ha calgut un accident de l’edat: que es facin evidents els símptomes de deteriorament intel·lectual del president i presumpte candidat Joe Biden per sacsejar una realitat que es feia asfixiant.

2. L’oportunitat. Semblava que ja no quedava temps, que el desconcert demòcrata –un partit amb massa senyals d’incapacitat de reacció davant de la insolència– feia inevitable el desastre, i que Trump podria ferir de mort les institucions democràtiques. L’aparició d’un jove radical com J. D. Vance com a candidat a vicepresident i, per tant –donada l’edat i condició de Trump–, com a potencial successor, sumava motius a l’alarma. I si hi afegim l’aposta incondicional d’un sector de Silicon Valley, amb Elon Musk i Peter Thiel, dos exponents d’un poder econòmic que apunta sense escrúpols cap al liberalisme autoritari –tota la llibertat per uns pocs en una societat sense horitzó compartit– i, també, els senyals manifestos de complicitat –amb promeses d’aliança internacional futura– amb Putin i l’autoritarisme postsoviètic, la sensació de canvi d’època i de decadència de les democràcies liberals ja es feia pregona.

Semblava que el Partit Demòcrata, ensorrat en la impotència i amb Joe Biden tristament convertit en joguet del seu adversari, servia a Trump la seva entronització en safata. La humiliació del debat entre els dos candidats és difícil d’empassar. I sembla mentida que un partit no pogués evitar aquest càstig a qui el representava. Per fi s'han despertat i han obert una via d’esperança per evitar el desastre. Trump ha fet el cim i ara es troba que d’aquí a les eleccions el protagonisme serà per l’adversària: Kamala Harris, en principi. La primera decisió que no cal demorar és precisament apostar sense fissures per ella, i sembla que prospera. Buscar un altre candidat o candidata, sense fer-se mal a ells mateixos, ara mateix seria missió gairebé impossible.

Els demòcrates han de ser conscients de la seva responsabilitat, i els ciutadans han de fer, com els francesos, la feina que els partits no havien estat capaços de concretar. Si el Partit Demòcrata no se’n surt, si la ciutadania no reacciona, entrarem en una fase extremadament delicada, amb la humiliació d’Europa com a objectiu compartit de russos i americans. La resignació és garantia de la derrota, del triomf de la quimera de l’ordre.

I, tanmateix, acabi com acabi aquest cicle americà, no podem eludir una qüestió essencial: ¿hem d’entendre que la democràcia liberal corresponia a un període determinat del capitalisme –el capitalisme industrial–, i que no té marge en el capitalisme financer i digital, amb uns superpoders molt concentrats incapaços de respectar les regles del joc de la democràcia? ¿El partit demòcrata i els seus electors estaran a l’alçada que exigeix aquest moment excepcional per demostrar que la democràcia liberal encara està viva i que hi ha camí per seguir avançant? Patrick Boucheron avisa: “en general, el poder del totalitarisme es consenteix lliurement”, i quan es pren consciència de les conseqüències ja és tard. Compte, doncs: que no sigui que el temps de la democràcia s’acabi i no fem res per evitar-ho.