Cada generació arrossega el seu carregament de porqueria oficial amagada sota les catifes del poder amb l’excusa de la seguretat o l’interès nacional. Fins que tot salta pels aires. A vegades es tracta d’una explosió controlada des de dins del sistema. Per a això cal algú prou clarivident per entendre que la supervivència de l'statu quo ha topat amb un canvi cultural indefugible que li passarà per sobre si no es cavalca amb intel·ligència (és el cas de Joan Carles de Borbó a Espanya).
Nixon va impedir durant quinze dies que el New York Times publiqués els papers del Pentàgon amb les mentides de la guerra del Vietnam, fins que el Tribunal Suprem va establir que la prohibició era inconstitucional a la llum de la Primera Esmena que garanteix la llibertat de premsa. Tres anys més tard, el Washington Post va obligar Nixon a dimitir després d’haver demostrat la seva implicació en el cas Watergate. Uns periodistes havien fet dimitir un president. Hollywood en va arribar a fer una pel·lícula.
Però aquella Amèrica se sentia prou forta (i necessitada d’exemples davant el bloc comunista) per portar les llibertats al límit. En canvi, Julian Assange no va tenir tanta sort. El seu vídeo de l’helicòpter des del qual l’exèrcit americà va assassinar dotze persones per error no va passar el tall de l’època: el país vivia en plena bogeria posttraumàtica de l’11 de setembre, el poder estava en xoc després de comprovar que la tecnologia feia gairebé impossible guardar un secret i a l’imperi li estaven sortint esquerdes a tot el planeta. I el sistema va declarar inaplicable la Primera Esmena a Assange perquè no era periodista i va perseguir-lo perquè a la gent li passessin les ganes de fer denúncies col·laboratives. Si algú roda Tots els homes de 'Wikileaks' veurem una pel·lícula amarga.
