Tant me fa com siguis. Alt, gros, prim, baix, amb ulleres o sense, amb els cabells curts, llargs o calb. Pots parlar cinc idiomes i haver-te tret quatre màsters o pots haver deixat els estudis. Et pots vestir amb xandall o pots anar encorbatat. Amb camisa, samarreta o lluentons. No m’interessa saber quants anys tens ni quants mòbils et caben en una sola mà. Tampoc vull conèixer el darrer llibre que has llegit ni l’última droga que has provat. Si has anat a missa o a resar al camp. No m’impressiona que siguis pare, avi, fill, germà, net, solter, casat o amant. Et parlo a tu, que no ets com els altres i ets com tots. Vull que m’escoltis. I això, siguis com siguis, et resulta molt difícil. Perquè porto segles cridant-te i si no ets dels que m’ha tapat la boca, ets dels que s’ha tapat les orelles. Pot ser que hagis fet totes dues coses. Els segles ens han portat molts exemples. La resistència també. Per més que ens hagis imposat el silenci, hem continuat cridant. Per més que ens hagis imposat la violència, hem continuat vivint. Per això ara no t’ho pregunto. Ni t’ho demano. Encara menys t’ho suplico. És més senzill del que et sembla. Tu pots. Escolta. Para-hi atenció. Perquè encara no t’he vist prenent-hi part. No t’he sentit indignar-te per la taxa rosa ni per la bretxa salarial. Tampoc m’ha semblat que et posessis les mans al cap quan un company de la feina m’ha tocat el cul. Ni quan has sentit que ocupo el meu càrrec després d’haver-l'hi mamat a un superior. Has rigut els acudits que no fan gràcia i has agafat la bandera de la llibertat quan t’ha convingut. La meva llibertat encara no l’has reivindicat. I no soc lliure. Has reenviat cossos que són privats. No m’has preguntat ni el nom. No t’has preocupat de conciliar. Has pensat que el carrer era teu i no m’hi deixes caminar sense llançar-me el que tu consideres un afalac. Calla, que t’estic parlant. No em diguis res. No et conec i no soc jo qui em passo els dies agredint-te amb una llista de greuges que no s’acaben mai però que s’acabaran. Deixa de donar-me lliçons quan condueixo amb seguretat i mira l’espai que ocupes al seient de l’autobús, com si visquessis sol al món. Com si el món fos teu. El món és teu, certament, i ens l’has imposat. La violència també és teva. No, no em diguis que tu no has pegat mai a ningú. No em diguis que no has matat. No em recordis que no has violat. Tu has callat i m’has fet callar. Tu també. I això és violència. És hora que t’ho digui la teva mare, la teva dona, la teva filla, la teva germana, la teva amiga i totes les dones sota les quals amagues el teu masclisme natural. Tu també l’has mamat. Com jo. Però per a mi això ja no cola. Com les teves excuses, que les he sentit centenars de vegades. Sigues sincer amb tu mateix. Amb una vegada ja faig. I no m’expliquis històries. Que jo encara no t’he vist ocupant els carrers per manifestar el teu rebuig, el teu malestar, la teva ràbia contra aquesta violència que ens cau un dia darrere l'altre a les dones. Les altes, les baixes, les primes, les grasses. Les que escriuen i les que no saben llegir. Les que van amb faldilla curta i les que no es depilen. No passa res. Encara hi ets a temps. És per això que vull que m’escoltis. Perquè t’he de dir que aquesta violència la podem aturar. Parla amb els teus companys. Amb els teus fills. Parleu entre vosaltres i convenceu-vos d’una vegada que no som un món a part. La violència contra les dones us afecta si és que encara ens continueu considerant éssers humans. Actueu. Perquè no som víctimes. Som revolta.
