Tots formem un sol teixit humà contagiós
Hi ha alguna cosa en el rostre invisible d’aquesta plaga, en la seva violenta vacuïtat, que sembla posar en perill la nostra essència. Però, quan passi, potser una nova consciència de la brevetat i la fragilitat de la vida esperonarà la gent a restablir les seves prioritats.
És més grossa que nosaltres, la plaga. És més forta que qualsevol enemic de carn i ossos que hàgim trobat, més poderosa que tots els superherois que hem evocat en la nostra imaginació i en el cinema. De tant en tant, una idea esgarrifosa s’infiltra en el cor: que potser aquesta vegada aquesta guerra la perdrem, la perdrem de veritat. Una derrota mundial. Com en els temps de la grip espanyola. És una idea que bandegem immediatament, perquè ¿com voleu que la perdem? Al cap i a la fi, som la humanitat del segle XXI! Som una societat avançada, estem informatitzats, carregats d’innombrables armes i mitjans de destrucció, protegits amb antibiòtics, immunitzats... No obstant, hi ha alguna cosa en aquesta plaga que diu que les regles del joc en aquesta ocasió són diferents de les habituals, fins al punt que, de fet, per ara es pot dir que no hi ha regles. Cada hora, a tots els racons del món, comptem esfereïts els malalts i els morts. Per la seva banda, l’enemic, acarnissat amb nosaltres, no mostra cap senyal de cansar-se ni d’afluixar, recull fruits entre nosaltres, sense treva, i utilitza els nostres cossos per multiplicar-se.
“La plaga no està feta a la mesura de l’home; per tant, ens diem que és irreal, un malson que passarà”, va escriure Albert Camus a la novel·la La pesta. “Però no sempre passa i, de malson en malson, són els homes els que passen [...] Creien que per a ells tot era possible encara, cosa que pressuposava que les plagues eren impossibles. Van continuar fent negocis, van organitzar viatges i van fer plans. ¿Com havien de pensar en cap plaga, que exclou qualsevol mena de futur?”
Ningú n’està exclòs
Ja ho sabem: un cert percentatge de la població quedarà infectada pel virus. Un cert percentatge morirà. Als Estats Units es parla d’un milió de persones. Ara la mort és molt tangible. Els que poden, es contenen. Però els que tenen una imaginació extremadament activa -com ara aquest escriptor, per exemple, de manera que cal que us prengueu el que escriu amb dubte i escepticisme- són víctimes de fantasies i escenaris que es multipliquen a una velocitat no inferior a la de l’índex de contagi del virus. Gairebé totes les persones que trobo em projecten fugaçment les diverses possibilitats del seu futur en la ruleta de la plaga. I de la meva vida sense ells. I de la seva vida sense mi. Cada reunió, cada conversa podria ser l’última.
El cercle s’estreny cada vegada més. Al principi ens van dir: “Tancarem el trànsit aeri”. Després van tancar els estimats cafès, els teatres, els camps d’esport, els museus. Les llars d’infants, les escoles, les universitats. Un rere l’altre, la humanitat està apagant els seus fars.
De sobte, un desastre de proporcions bíbliques ha entrat a les nostres vides. “Llavors el Senyor va enviar una plaga sobre la gent”. I la devastació es va estendre pel món. En aquest drama tothom hi pren part. Cap persona en queda exclosa. No hi ha ningú que hi participi amb una intensitat inferior a la dels altres. D’una banda, a causa de la naturalesa de la massacre, els morts que desconeixem són només una xifra, són anònims, sense rostre. Però, d’altra banda, quan avui ens fixem en els que ens són propers, en els nostres éssers estimats, sentim fins a quin punt cada persona és una cultura sencera, infinita, la desaparició de la qual faria que el món perdés algú que és i serà sempre insubstituïble. La singularitat de cada persona crida de sobte des del fons del seu ésser i, de la mateixa manera que l’amor ens fa distingir una persona entre la massa de gent que passa per la nostra vida, també la consciència de la mort, veiem ara, ens empeny a fer-ho.
I beneït sigui l’humor, la millor manera de suportar tot això. Quan podem riure’ns del coronavirus, en realitat estem dient que encara no ens ha portat a la paràlisi total; que dins nostre encara tenim llibertat de moviments per enfrontar-nos-hi; que continuem combatent-lo i que no som només la seva víctima indefensa (més concretament: que de fet sí que som la seva víctima indefensa, però que ens hem inventat una manera d’evitar l’horror de ser-ne conscients, una manera de divertir-nos-hi, fins i tot).
Replantejaments
Per a molts, pot ser que la plaga es converteixi en el fet crucial que doni forma a la continuació de la seva vida. Quan s’esvaeixi, per fi, i la gent surti de casa després d’una llarga reclusió, es podrien articular noves i sorprenents possibilitats: potser el fet d’haver tocat els fonaments de l’existència ho provocarà. Potser la tangibilitat de la mort i el miracle de ser-ne rescatats sacsejaran dones i homes. Molts perdran els seus éssers estimats. Molts perdran la feina, la seva manera de guanyar-se la vida, la dignitat. Però quan la plaga s’acabi, també hi pot haver qui no vulgui tornar a la seva vida anterior. Hi haurà aquells -els que puguin fer-ho, esclar- que deixaran la feina que durant anys els ha escanyat i sotmès. Alguns decidiran deixar la seva família. Separar-se de la seva parella. Portar una criatura al món o, justament, abstenir-se’n. Hi haurà qui sortirà de l’armari (de tota mena d’armaris). Alguns començaran a creure en Déu. Hi haurà creients religiosos que apostataran. Possiblement, la consciència de la brevetat i la fragilitat de la vida esperonarà homes i dones a establir un nou ordre de prioritats. A insistir molt més a distingir el gra de la palla. A entendre que el temps, no els diners, és el recurs més preuat.
Hi haurà qui es farà preguntes per primera vegada sobre les tries que ha fet, sobre el que s’ha perdut i sobre les coses en què ha transigit. Sobre els amors que no s’ha atrevit a estimar. Sobre les vides que no s’ha atrevit a viure. Homes i dones es preguntaran -durant poc temps, probablement, però tanmateix s’articularà la possibilitat- per què han arruïnat els seus dies amb relacions que fan que la seva vida sigui desgraciada. També hi haurà qui de sobte trobarà que els seus punts de vista polítics eren equivocats, que es basaven exclusivament en pors o en valors que s’hauran esmicolat en el transcurs de la plaga. Potser alguns posaran en dubte els motius que han fet que el seu país lluiti contra el seu enemic durant generacions i cregui que la guerra és un decret diví. Potser el fet de passar una experiència humana tan difícil induirà la gent a detestar les visions nacionalistes, per exemple, i a rebutjar actituds que promouen la separació, la xenofòbia i l’autosuficiència. Possiblement també hi haurà qui es preguntarà per primera vegada, per exemple, per què israelians i palestins continuen enfrontats en una lluita constant, per què han infligit a les seves vides, durant més de cent anys, una guerra que s’hauria pogut resoldre fa molt de temps.
La llibertat de la ment
El fet mateix d’exercir la imaginació des de les profunditats de la desesperació i la por que ara predominen té una força singular. La imaginació no només pot veure la fatalitat, sinó que també pot sostenir la llibertat de la ment. En moments paralitzants com aquests, la imaginació és com una àncora que llancem des de les profunditats de la desesperació cap al futur i que ens permet impulsar-nos cap a aquest futur. La capacitat mateixa d’imaginar una situació millor fa que encara no hàgim permès que la plaga, i l’abatiment que provoca, s’apropiïn de tot el nostre ésser. Per tant, és possible esperar que, potser, quan la plaga s’acabi i l’aire estigui ple de sentiments de curació, recuperació i salut, un esperit diferent impregni la humanitat; un esperit de lleugeresa i una nova frescor. Potser les persones començaran a revelar, per exemple, senyals encomanadissos d’una innocència neta, sense ni una engruna de cinisme. Potser l’afabilitat es convertirà sobtadament, durant un cert temps, en moneda corrent. Potser entendrem que la plaga cruel ens ha donat l’oportunitat de desempallegar-nos de les capes de cobdícia llardosa. Del pensament obtús i indiscriminat. De l’abundància que s’ha tornat excés i ja ens ha començat a ofegar. (¿I per quins set sous hem acumulat tants objectes? Per què hem amuntegat les nostres vides fins que la vida mateixa ha quedat enterrada sota muntanyes d’objectes que no tenen cap objecte?)
El bé dels altres és el nostre bé
Pot ser que la gent es fixi en qualsevol mena de producte retorçat de la societat de l’abundància i l’excés i, senzillament, li vinguin ganes de vomitar. Potser de sobte arribaran a la conclusió banal i ingènua que és absolutament terrible que hi hagi gent tan rica i altres persones que són tan pobres; que és absolutament terrible que un món tan ric i fart no doni a totes les criatures que neixen una igualtat d’oportunitats. Perquè, sens dubte, tots formem un sol teixit humà contagiós, tal com ara estem descobrint. Sens dubte, el bé de qualsevol persona és al capdavall el bé de tots. Sens dubte, el bé del planeta on vivim és el nostre bé, és el nostre benestar i la netedat de l’aire que respirem, i el futur dels nostres fills.
I potser també els mitjans de comunicació, que han sigut gairebé omnipresents en el relat de la història de la nostra vida i de la nostra època, es preguntaran honestament quin ha sigut el seu paper en el sentiment de repugnància general en què estàvem atrapats abans de la plaga. ¿Per què ens quedàvem amb la sensació que gent amb interessos personals descarats ens manipulaven sense parar, ens rentava el cervell i ens robava els diners, i que els mitjans de comunicació ens explicaven la nostra complicada i tràgica història d’una manera cínica i grollera? No em refereixo a la premsa d’investigació, seriosa i valenta, sinó als mitjans de comunicació de masses que fa temps que han deixat de ser mitjans de comunicació dirigits a les masses per esdevenir mitjans de comunicació que converteixen els humans en una massa. I, sovint, també en púrria.
¿Passarà res del que s’ha descrit aquí? Qui sap. Encara que passi, em temo que s’esvairà ràpidament i les coses tornaran al que eren abans de la devastació, abans del diluvi. El que viurem fins aleshores és molt difícil d’endevinar. Però farem bé de seguir fent-nos aquestes preguntes, com si fossin una mena de medecina, fins que es trobi una vacuna contra la plaga.
Traducció: Marc Rubió Rodon