1. Pedro Sánchez ja pot respirar tranquil. La segona gran manifestació per intentar impedir la seva investidura tampoc no passarà a la història. Si a Madrid, fa quinze dies, el PP va aplegar 48.000 persones, a Barcelona, Societat Civil Catalana en va arribar a agrupar 50.000, ajuntant-ho tot: populars, Vox, les restes del naufragi de Ciutadans i algun legionari que va donar color a la desfilada matinal de diumenge. Pedro Sánchez deu pensar que ja està, que li ha sortit barat, que s’han esbravat amb quatre càntics, li han pintat bigotet de Hitler, han cridat “Puigdemont a prisión”, han clamat contra l’amnistia i l’organitzadora Elda Mata ha comparat el procés amb el nazisme. Si tot això era el soroll de carrer que hi havia d’haver contra l’amnistia, la seva investidura és molt més a prop.
2. La segona bona notícia per a Sánchez és que, de nou, PP i VOX van demostrar que els uneixen moltes coses. Van anar de bracet, encara que defugissin qualsevol aparició conjunta. Cap d’ells tampoc no va pujar a l’escenari que havia muntat Societat Civil Catalana al passeig de Gràcia. Al final de l’acte era revelador veure-hi els organitzadors ballant Resistiré. Els deu agradar molt el títol de la cançó, per aquella cosa heroica que va agafar també, a Madrid, durant el coronavirus. Però els qui aquest diumenge ballaven, amb tanta gràcia, la cançó del Duo Dinámico deuen ignorar l’origen del tema. La música és de Manuel de la Calva, però la lletra la va escriure Carlos Toro Montoro, fill d’un militant del Partit Comunista d'Espanya, empresonat pel franquisme. “Resistiré para seguir viviendo, soportaré los golpes y jamás me rendiré”. Doncs au, a cantar, a ballar i acceptar el joc de les majories i les minories.
3. Isabel Díaz Ayuso, presidenta de Madrid, ja no només ve a Catalunya per a la gala dels 142 anys de La Vanguardia. Quinze dies després hi ha tornat per a la manifestació perquè, com diu ella, “España no puede quedar en manos de minorías rabiosas que la odian y quieren acabar con un proyecto de siglos”. Ha vingut en nom de la llibertat que no tenen, diu, els catalans no separatistes. “Por todo ello, el 8 de octubre estaremos en Barcelona, en casa”. Ho deia en plural perquè la presidenta de la Comunidad de Madrid no va venir sola. Al seu costat, el president d’Aragó, el president d’Andalusia i el president de Múrcia. L’alineació Azcón, Ayuso, Moreno y López Miras pretenia atacar per la dreta, però va acabar passant molt desapercebuda. Ara bé, us imagineu que un dia a Pere Aragonès, o un president de la Generalitat qualsevol, se li acudís d’anar-se a manifestar a una ciutat d’Espanya? Aconseguiria ser tan irrellevant com ho han estat aquests quatre presidents autonòmics a Barcelona?
4. Una gran pancarta de la manifestació deia, en català, “Tots som Espanya”. Curiosament, Salvador Illa, en les seves declaracions per trinxar l’acte de Barcelona, va acabar fent servir el mateix argument de la pancarta: “España somos todos”. El seu discurs no genera crispació, al contrari, però la coincidència en l’arrel no passa inadvertida.
L’escriptor britànic Ken Follet, que acaba de publicar L’armadura de la llum, ha denunciat, a les diferents entrevistes, fins a quin punt està amenaçada la llibertat. Ens convida a lluitar per ella i es dol que coses que donava per aconseguides quan era jove, com la llibertat d’expressió, tornin a estar en perill. L’escriptor nord-americà John Irving, que acaba de publicar L’últim telecadira, va ser entrevistat al Més 324. L’escriptor de 81 anys va parlar sense embuts de les maneres d’actuar de la dreta i l’extrema dreta a tot el món. Dels Estats Units no es va estar de dir que “els republicans són una amenaça per a la democràcia”. Té raó. La no acceptació de la derrota a les urnes, allà i aquí, és un fet polític perillós que està marcant aquest principi de dècada.
