Tots som caníbals
El DIEC no diu res del verb canibalitzar (però sí de caníbal, “Que menja altres animals de la mateixa espècie”, i antropòfag, “Que menja carn humana”). El diccionari de la RAE en dona una versió que no és la que jo vull comentar: “Dicho de una persona o de un animal: Comer a un individuo de su misma especie”.
La llengua anglesa, molt més àgil i versàtil que la nostra (i que el castellà) ens ofereix en una de les versions d’allò de què vull parlar (tradueixo): Canibalitzar: utilitzar (una màquina) com a font de recanvis per a una altra màquina semblant. Fer servir (una part extreta d'una cosa) per construir, reparar o crear una altra cosa.
Canibalitzar és una activitat molt més comuna del que sembla, ja es tracti de peces petites –qui no ha emprat cargols, volanderes, escàrpies, etc. reciclats per fer petites tasques de bricolatge?– o no tan petites –col·locar lleixes i els seus suports, per exemple–. Anant més enllà, i com que generalment són intercanviables, teclats, ratolins, pantalles o impressores han gaudit d’una segona vida en un nou ordinador si encara eren funcionals en el vell.
La canibalització permet reparar o construir automòbils, camions i altres vehicles emprant peces d’altres. En casos extrems (i de ficció), hom ha pogut construir avions a partir de restes d’aparells estavellats, com passa en El vol del Fènix, Sis dies i set nits i altres films. Recordo, d’algunes lectures juvenils, com els nàufrags de ficció construïen, amb materials diversos, una barraca a l’illa on havien anat a parar, entre els quals no mancava part de l’estructura del vaixell enfonsat; o bé construïen una barca a partir de les restes del vaixell, o feien una lupa amb la qual podien concentrar els raigs de sol i encendre foc a partir dels vidres units d’unes ulleres.
De manera molt adient, el resultat de reparar alguna cosa amb el que es tingui a mà, encara que no sigui el material idoni, se’n diu d’oportunitat (com el velam d’un vaixell que substitueix l’original, destrossat per la tempesta o les canonades de l’enemic).
Que el lector no s’ofengui: la transfusió de sang i el trasplantament d’òrgans diversos són casos ben clars de canibalització. Si potser hi ha algun dubte pel que fa a òrgans de donants morts, no n’hi ha cap quan es tracta de donants vius (de ronyó o fetge, per exemple). També formarien part d’aquest conjunt altres tipus d’introducció d’estructures alienes en el cos propi: empelts de pèls, especialment si són aliens; el trasplantament de femta, que darrerament sembla un bon mètode per recuperar microbiota intestinal; les perruques fetes de pèl natural; i, forçant la cosa, els abillaments fets amb pèl, pell, etc. d’animals diversos.
No sé si els sovintejats canvis de camisa d’alguns polítics, que deixen un partit per incorporar-se a un altre, podria qualificar-se de canibalització. De fet, porten al nou partit la informació obtinguda mentre eren a l’anterior, informació que pot ser servada només en la substància grisa del trànsfuga o emmagatzemada en documents físics o digitals. És clar que aquesta canibalització només ho seria si el nou partit usa d’alguna manera aquesta informació.
Tornant a l’ús d’estris aparentment inútils que hem guardat per si algun dia els trobaríem una altra aplicació, quan aquesta arriba, hem fet una aportació a la sostenibilitat global del planeta: hem impedit augmentar el nombre (i el pes) d’andròmines diverses que acaben a les escombraries, i no hem adquirit aquells estris (des de cargols a accessoris d’ordinadors, des de lleixes a peces de recanvi de vehicles) que hem substituït amb els reciclats. Quan ens assabentem de la quantitat esfereïdora d’aparells electrònics vells (però potser no obsolets ni inútils) que arriben a les nostres deixalleries i acaben als abocadors de brossa (nostres o de mig món) sense reciclar, penso que canibalitzar-los és una aportació petita, però valuosa, que podem fer.
Ja fa molt temps que hi ha un mercat de vehicles de segona mà. Alguna empresa de mobles accepta que els clients retornin els que no volen, ja usats, i els posa a la venda a preu rebaixat. Una cosa semblant passa amb el mercat de segona mà de roba, sabates, etc. Si aquests abillaments i calçats són encara dignes i serveixen per a una segona (o tercera) vida, aprofitem-ho. Que no fem el mateix quan ens instal·lem en un pis que fa temps que van construir, o amb la vaixella quan anem a un restaurant, o amb els llibres quan els demanem en préstec a una biblioteca? Han tingut molts usuaris previs, però si estan en perfecte estat de revista els podem fer servir com si fossin nous de trinca.
Potser no n’érem conscients, però els humans som caníbals (d’aquesta mena, és clar).