Tothom en parla bé / Tothom els vol mal

Tothom en parla bé

Santi Vila, Lluís Puig, Laura Borràs, Mariàngela Vilallonga, Àngels Ponsa... L’eslògan estava cantat i va fer fortuna: cinc consellers de Cultura en cinc anys. Doncs ja són sis. Natàlia Garriga s’ha estrenat aquesta setmana en el càrrec en el motivat executiu de Pere Aragonès. No la conec. Potser sí que el nom m’hauria de sonar perquè va ser detinguda el 2017, acusada de formar part de l’organització del referèndum de l’1 d’Octubre, com a directora de Serveis de la secretaria general de Vicepresidència. Diuen que la Guàrdia Civil li va trobar, a casa, quatre folis d’instruccions de com actuar en cas que hi hagués un escorcoll judicial. Em sap greu, no la recordo. La ràtzia repressiva va ser tan a l’engròs, s’ha detingut i imputat tanta gent, que no donem l’abast a posar cares i noms a tots els qui l’Estat ha obsequiat amb la pena del telenotícies. Amb Natàlia Garriga, però, tot d’una m’ha passat un fet insòlit. En les últimes hores tothom me n’ha parlat bé. En el país on és més fàcil trinxar, criticar o dir pestes de qui sigui, totes les fonts a qui he preguntat sobre ella han coincidit a dir-me’n coses bones. Millor encara, cap de dolenta. Doblement estrany, doncs, tractant-se de Catalunya. En l’administració, Garriga ha fet tot els papers de l’auca. Va passar per Cultura a l’època d’en Tresserras, va ser eficient gerent de l’ICEC, va debutar al departament d'Economia i hi va tornar amb Pere Aragonès. A tot arreu m’han dit que és molt bona, sense l’asterisc tan nostre dels peròs. Oli en un llum. Esperem que, amb el càrrec, no dissimuli. A Cultura han nomenat, doncs, una advocada que porta anys i panys fent números. Ara li tocarà gestionar, per primera vegada, el 2% del pressupost total de la Generalitat. Tant de bo que es faci seva la màxima de Montserrat Roig: “La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”. 

Tothom els vol mal

Cayetana Álvarez de Toledo, que s’havia de menjar el món i que ha acabat fent nosa al PP d’aquí i al d’allà, ha aconseguit ser trending topic a Espanya aquesta setmana. Enhorabona. El seu mèrit és haver fet una piulada-crida així que s’ha ensumat que la Moncloa concedirà alguna mena d’indult als nou presos polítics condemnats pels fets de la tardor del 2017. “Los españoles debemos decirle a Pedro Sánchez lo que pensamos de él y sus indultos manifestándonos con urgencia en la calle”. L’oposició necessita el carrer, el soroll, la fanfàrria i la bandera per ofegar el govern. És més vell que l’anar a peu. Si l’anticatalanisme sempre ha donat vots, si de la sobiranofòbia n’han fet el modus vivendi polític, no podíem esperar cap altra reacció així que Pedro Sánchez comencés a brandar aquesta mesura enraonada. Sabíem que, al primer minut, sortiria Felipe González fent catúfols, esmenant la plana a l’estratègia socialista i demostrant que com més grans són les galtes més profunda és la incoherència. Esperàvem que Inés Arrimadas s’aferraria a l’informe del Tribunal Suprem com el seu últim salvavides polític i no ens ha decebut. Ella també demana que surti tothom al carrer. Però ves que aquesta crida a les manifestacions que reclamen no sigui un altre caramel enverinat per a Pablo Casado. De debò que es tornarà a fer una altra fotografia al costat de Vox? ¿Tornarà a caure al mateix parany de la manifestació de la plaça de Colón que va donar ales a l’extrema dreta i va desdibuixar el Partit Popular? El rampell tuitaire de Cayetana Álvarez de Toledo ha tornat a situar Casado en una cruïlla complicada. Si el PP convoca la manifestació no es podrà desmarcar de Vox. Si no hi va, quedarà com un tou, com un melindro sucat en llet calenta. En cas de dubte, la solució fins ara sempre ha estat la mateixa: canya als independentistes. Per què intentar arreglar el “problema” de Catalunya, si en el conflicte es viu millor.  

Xavier Bosch és periodista i escriptor