Tots els governs tenen les seves estratègies comunicatives, que es tradueixen en campanyes publicitàries amb eslògans pensats a vegades per informar, a vegades per exhibir les seves polítiques, per crear consciència col·lectiva, i sempre per buscar el reconeixement positiu del ciutadà. I des d’aquell “Som 6 milions”, concebut per Lluís Bassat per al govern de Jordi Pujol, n’hem vist de tota mena, qualitat i oportunitat. Fer-ne un repàs exhaustiu vinculant els eslògans a cada color de govern i a cada circumstància seria un treball tan interessant com fora de l’abast d’aquest article.
Però sí que és possible parar atenció al darrer eslògan de l’actual govern del president Salvador Illa que acompanya les diverses accions comunicatives que informen de l’acció de govern. L’eslògan en qüestió, “El govern de tothom”, té una primera lectura que el fa, més que indiscutible, obvi. Qui aconsegueix la legitimitat parlamentària per fer govern, esdevé el govern de tothom, agradi o no. La consideració sobre amb quina força electoral s’ha aconseguit, a efectes de legitimitat democràtica, és irrellevant. Que el PSC, després de les eleccions de maig de 2024, governi en minoria, amb el 35% dels escons, el vot del 28% dels que hi van participar i el 16% del cens, no pot qüestionar que és, efectivament, el govern de tothom.
Una altra cosa, esclar, és amb quina força pot governar. I aquí ja hi entren molts factors més difícils d’avaluar, més enllà dels resultats electorals. Primer, perquè la majoria necessària la va obtenir a través d’uns pactes que s’haurien de complir. Passa que en els punts més rellevants, com el de la revisió del sistema de finançament o l’oficialitat del català a Europa, tot és prou imprecís i sense terminis com per, de moment, anar tirant. Passa també que l’acompliment no depèn del PSC sinó de la seva negociació amb el govern del PSOE o de les negociacions amb el Consell de la Unió Europea. I, encara, en el cas del finançament, aquest depèn també de la capacitat dels acords dins del mateix PSOE, per tal que els seus governs i líders regionals no facin trontollar internament el lideratge de Pedro Sánchez. El joc del billar a tres bandes és una fotesa al costat de les caramboles de les quals depenen els acords del govern de Catalunya.
També juguen a favor d’aquesta “estabilitat i certesa” el fet que allò que en diem poders fàctics siguin determinants per fer possible la governabilitat del país. I aquests sí que ja els va bé allò que és la seva debilitat ben travada, perquè si l’estabilitat que necessita el govern neix, paradoxalment, de la seva pròpia debilitat i la manca d’alternatives, aquests poders esdevenen més decisius en l’acció governamental. I, ho torno a dir ni que sigui de passada, el govern socialista es pot aprofitar del fet que els partits independentistes estan tan atrapats en aquests equilibris, que fins i tot la petició del president Carles Puigdemont d’exigir a Pedro Sánchez que s’autoimposi una qüestió de confiança no sembla que faci trontollar el president espanyol, ni inquietar al català.
Ara bé, l’interès que vull assenyalar de l’eslògan institucional del govern de Catalunya no és el de la seva obvietat, sinó el de l’astúcia que porta afegida. Efectivament, si aquest és un govern que es diu “de tothom” és per suggerir que els anteriors, els d’aquests anys de majories independentistes, no ho eren, de tothom. Se sobreentén de l’argumentari del manual de comunicació d’aquesta campanya. Es tracta, diu, de “transmetre a la ciutadania la voluntat de governar per a tothom, és a dir, on tothom se senti representat, independentment del territori, la generació, la ideologia, etc.” I s’entén pels discursos del president Illa, quan vincula el “retorn” de Catalunya a Espanya amb el fet que, diu, “el meu govern és el govern de tothom i per a tothom”.
Que l’actual govern de Catalunya és “de tothom”, com les decisions que pugui prendre –de moment, poc més que grans promeses–, ha de ser acceptat per tothom per convicció democràtica. Una altra cosa ben diferent és si tothom s’hi sent representat o no. De manera que també semblaria propi d’una profunda convicció democràtica que qualsevol governant tingués consciència del suport real que tenen les seves polítiques. Que “de tothom” no vol dir “amb tothom”. I que consti que no ho dic només en relació amb els que encara aspirem a la independència.
El drama és que, tal com va tot, temo que ja no ens trobaríem còmodes ni amb un lacònic “Som vuit milions”. Perquè si ens posem a discutir sobre què significa aquest “som” i quants s’hi apunten, si fa referència a la nació i dit per Salvador Illa, potser prendríem mal.
