Amb la victòria de Javier Milei a l’Argentina passa com amb el canvi climàtic: tothom sap per què guanyen, però ningú vol fer el que cal per evitar-ho, perquè suposaria enfrontar-se a un canvi a fons del sistema. I francament, ara tenim altra feina, que ja ve el Black Friday i després el pont, i no ens n’adonarem que ja serà Nadal.
M’hi ha fet pensar una lectora de l’ARA que m’escriu: “Davant mateix de casa meva, cada nit hi dormen un parell de persones. Durant el dia amaguen les flassades entre els arbustos del parterre. Un té un carretó de supermercat amb les seves coses i el deixa tot el dia davant el banc que els fa de llit. Tots dos desapareixen al matí i tornen quan fosqueja. No sembla que siguin amics. Potser ni es parlen”.
I hi vaig tornar a pensar ahir al vespre, durant la presentació de la Fundació Viqui Molins, la monja teresiana que amb 87 anys continua repartint abraçades alegres a aquells a qui ningú no abraça i que es deixen caure per Santa Anna, a Barcelona, on van començar donant un sopar calent i després van començar a facilitar assistència mèdica, papers o la recerca de feines o pisos d’emergència. Ara els esforços de la Viqui prenen forma de fundació perquè en el futur no depenguin de la voluntat d’un rector o d’un bisbe.
La feina de les fundacions, d’iniciatives com el Gran Recapte d’Aliments o l’arrodoniment solidari quan passem la targeta al caixer del supermercat, tot això està molt bé, però en el millor dels casos són pal·liatius d’una pobresa estructural que tensiona serveis de sanitat, educació o serveis socials i que va a més. Viure al carrer és un extrem, però ve després de viure en precari, un fet que ja afecta massa gent. Si les democràcies no s’espavilen a garantir els drets socials de les persones, el vot desesperat a candidats com Milei s’anirà estenent.
