Quan Stefan Zweig viatja a Venècia un cop acabada la Primera Guerra Mundial és, per casualitat, testimoni d’una escena que li crida l’atenció: en un dia de vaga i la plaça deserta, tot d’una veu aparèixer un grup d’homes en formació que caminen amb un ritme assajat, cantant la “Giovenezza” i brandant bastons contra els obrers que s’hi començaven a manifestar. Eren els primers feixistes italians que veia l’escriptor austríac i els descriu com a “joves”. Poc després, quan Hitler no era tingut per més que un dels molts agitadors que sorgien a l’Alemanya de l’època, es fixa en alguns grups que sorgeixen en dues localitats properes a la frontera, formats per homes enfundats en botes altes, camises marrons i un braçalet amb l’esvàstica. I altre cop Zweig ens diu que són “joves”. És probable que si busquéssim testimonis d’altres moviments reaccionaris i autoritaris hi trobéssim sempre homes que amb prou feines si s’afaiten. Al canvi de règim que es va produir a l’Iran al 1979, que primer va ser una revolució contra el règim del Xa i aviat es va convertir en una obscura teocràcia, els joves també hi van tenir un paper important. Asar Nafisi, que té unes memòries magnífiques (Llegir Lolita a Teheran) sobre aquest moment decisiu, explica com, a la universitat, amb qui es va haver d’enfrontar per continuar donant classe va ser amb alguns dels seus estudiants, fanàtics partidaris d’aniquilar totes les llibertats. De més a prop jo he observat el fenomen del fonamentalisme islamista en boca de fills europeus d’ascendència islàmica que es rebel·laven contra els pares per considerar-los massa laxes i reivindicaven una religió “autèntica”, que no deixa de ser un totalitarisme contrari a tota consciència individual. De manera que no hi ha res intrínsecament progressista en la joventut perquè ideologia, pensament i creences no són fruit de la biologia sinó de la cultura i l’educació.
Diu la dita tants cops repetida que “qui no és d’esquerres de jove és que no té cor i qui no és de dretes de gran és que no té seny”. Una afirmació molt romàntica sense fonament i que pot ser desmentida amb infinitat d’exemples com els que citava més amunt. Potser perquè, hereus de l’imaginari del Maig del 68, ens hem cregut que els joves tenen una tendència innata a indignar-se davant de les injustícies i les desigualtats, ara ens sorprèn que n’hi hagi tants que dipositin el seu vot a favor de les formacions de caràcter feixista que han anat sorgint a tot Europa. O que ells siguin cada cop més masclistes mentre que elles són cada cop més feministes. Per cert, atribuir al feminisme la penetració de l’extrema dreta en la joventut masculina denota, precisament, masclisme del més ranci. Deu ser que el moviment per la igualtat ha engendrat la misogínia i no a l’inrevés. En realitat cada cop hi ha més dones amb consciència feminista perquè es troben amb uns companys de generació que es creuen amb dret a ostentar privilegis només perquè són homes o que neguen els feminicidis tot i l’enfilall de cadàvers que són enumerats cada dia a les notícies.
No, els joves progressistes, partidaris de la igualtat i els drets socials, no neixen, es fan. I es fan sota la influència de la cultura i l’educació. Per això, si es volen conèixer les arrels d’aquest moviment reaccionari que a molts ha agafat desprevinguts, hem d’anar a aquests dos pilars de la democràcia. La cultura hegemònica (en les seves produccions, no només en els discursos acceptats) és encara patriarcal i misògina i l’educació que ha de formar ciutadans crítics sovint arriba molt més tard que els videojocs, els youtubers o les xarxes socials. Si volem frenar el feixisme ara i avui i aquí, tots els esforços haurien de dedicar-se a aquests dos puntals: educació i cultura, educació i cultura.
