Totes som famílies monomarentals
Malgrat la imatge que seguim tenint de nosaltres mateixos, si ho jutgem pel que ens revelen les estadístiques fa temps que Espanya va deixar enrere els valors i les pautes familiars tradicionals. La majoria de llars ja no estan formades per una parella amb fills/es: només un terç tenen aquesta composició, i no cal dir que això no significa que la parella estigui necessàriament casada. De fet, el 46% de les dones que van tenir fills/es el 2016 no estaven casades. I qui es casa també es divorcia amb més freqüència. Encara que des del 2006 s’ha reduït el nombre de divorcis, com a conseqüència en gran mesura de la crisi econòmica, la nostra taxa de divorci és de 2,2 cada mil habitants, lleugerament superior a la mitjana europea. Si a aquests indicadors de transformació familiar hi afegim el descens de la natalitat, l’augment de l’esperança de vida i, amb això, l’envelliment de la població, no hauria de sorprendre’ns que les llars que més estan creixent els últims anys siguin les unipersonals, que ja conformen el 25% del total, i les monoparentals, que componen gairebé un 11% del total i un 24% de les que tenen fills/es.
Anomenem llars monoparentals les formades per una família constituïda per un sol progenitor i un o diversos fills/es. A Espanya hi ha gairebé dos milions de famílies monoparentals. Més enllà d’estar aclaparadorament encapçalades per dones (el 81% a Espanya), aquest tipus de famílies no és homogeni: n’hi ha que són mares solteres per elecció, i n’hi ha que van arribar a la monoparentalitat de manera sobrevinguda, per separació, divorci o viudetat. El que sí que sembla comú a totes elles és una vulnerabilitat més gran i el risc de pobresa. Segons l’últim informe Monomarentalitat i ocupació de la Fundació Adecco, el 51% de les dones al capdavant d’una família d’aquest tipus està desocupada o treballa en l’economia submergida. De les primeres, el 70% porten més d’un any sense feina i només un terç de les inscrites com a demandants d’ocupació perceben alguna prestació. No és estrany que, com recull Save the Children, la pobresa relativa d’aquest tipus de llars (42,2%) sigui molt més gran que la del total de llars amb fills (27,7%), o que una de cada quatre famílies monoparentals visqui en situació de pobresa severa.
Durant molt de temps s’ha menyspreat i estigmatitzat aquestes famílies. Avui, afortunadament, hi ha un debat incipient en l’agenda política i mediàtica sobre aquesta qüestió: Catalunya i la Comunitat Valenciana ja reconeixen i protegeixen aquest tipus de famílies, Andalusia i l’Aragó estan en vies d’aprovar legislacions per equiparar les famílies monoparentals a les famílies nombroses, i l’Assemblea de Madrid ha aprovat recentment considerar una proposició de llei sobre aquesta qüestió presentada per Podem. A escala estatal, el PSOE ha tramitat al Congrés una proposició no de llei per reconèixer aquestes famílies, mentre que la Federació d’Associacions de Mares Solteres i la Xarxa Estatal d’Entitats de Famílies Monoparentals estan fent pressió per aconseguir una llei integral estatal que equipari els drets reconeguts ja en diferents comunitats autònomes.
Les representants de les associacions esmentades es queixen que les famílies monoparentals no tenen cap tipus de suport o de reconeixement, que no hi ha polítiques familiars específiques. Però la veritat és que a Espanya el suport a les famílies -tant a les tradicionals com a les noves -és irrisori. Amb prou feines existeix política familiar general i l’específica es restringeix a les famílies nombroses. La manca d’inversió en aquesta àrea col·loca les famílies espanyoles en una posició en la qual el seu benestar depèn completament de la seva situació laboral, el seu patrimoni i capacitat d’estalvi prèvia, i les seves xarxes familiars i socials. En un país amb un mercat de treball precaritzat, amb altes taxes d’atur i salaris baixos, aquest menyspreu no només té conseqüències de classe social i d’ètnia clares sinó que castiga doblement les famílies monoparentals: si per mantenir i cuidar una família es necessita temps i renda, sembla clar que una sola persona ho té molt més difícil per poder guanyar un sou digne i, alhora, arribar a temps a recollir les seves criatures a l’escola, posar rentadores, anar a comprar, preparar dinars i sopars, etc. I si aquesta persona és una dona, com majoritàriament ho és, la probabilitat de tenir una ocupació digna es redueix i el puzle es complica encara més.
El terreny erm que és la nostra política familiar deixa especialment desprotegides les famílies monoparentals. Necessitem polítiques familiars inclusives, que tinguin en compte la diversitat de formes de convivència. Les categories familiars ja no són inamovibles, sinó fluides. Les famílies monoparentals no són les altres, com en una pel·lícula americana dels anys 50. La diversitat i inestabilitat de les formes familiars avui comporta que totes les mares en parella siguem potencialment famílies monomarentals. Per això, com deia la sociòloga Barbara Hobson, el tracte que la política social doni a aquestes famílies ens serveix com a baròmetre de la fortalesa (o debilitat) dels drets socials de les dones amb família. En el cas d’Espanya, el baròmetre dona resultats indecents. És hora de canviar-ho.
