Totes les cares de Josep Piqué

Acostumo a deixar uns dies, esperant que passi la comprensible reacció de sorpresa i tristor aquiescent amb la pena de qui mor abans d’hora. Però no crec que sigui bo que l’elegia cobreixi per sempre més la realitat, sobretot per a aquells que creiem que el que fa bones les virtuts d’un personatge és precisament no ignorar les seves ombres. Aquest és sens dubte el cas de Josep Piqué, amb qui vaig coincidir, amb un any de diferència, a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona, i en la seva doble condició de llicenciat en economia i també en dret, com jo mateix.

Primer de tot cal dir que Piqué era un molt bon alumne: cap dubte sobre les seves capacitats primer d’estudiant activista, després com a economista i polític i després com a empresari sense empresa, des de diverses portes giratòries. Tenir un currículum polític com el seu en diferents àmbits de responsabilitat de govern ens assenyala una persona hàbil i segur que dúctil a les conjuntures. Això fa que avui alguns el recordin com a liberal, també com a socialdemòcrata i jo també de la seva joventut comunista. Des de Catalunya va ser per a molts una esperança per a la conversió de la dreta espanyola cap a coordenades més europees, menys franquistes, menys de la grandesa dels imperis perduts. En aquesta tasca, Piqué va fracassar: al contrari, la seva participació va donar al PP una pàtina de credibilitat reformista que el temps ha demostrat que no mereixia. Esclar que millor ell dins de la dreta espanyola que qualsevol altre, però, vista la seva incidència, molt poc o res va aconseguir canviar.

Piqué era una persona de conversa brillant, conscient del seu atractiu a curta distància. D'aquí l’interès d'establir relacions per apropar-se a l'establishment. I per això li agradava ser al lloc adequat en el moment oportú. També per això possiblement es va fer del PSUC, que era la via útil per posicionar-se ràpid en l'estatus acadèmic de la Facultat en aquell temps. A la seva vida professional va saber fer-se una imatge de polític i gestor civilitzat i això li va permetre utilitzar fàcilment les revolving doors.

Piqué era revolucionari de dilluns a dijous a Barcelona, i la resta de dies ja no ho sé, fill de l’alcalde franquista de Vilanova com era. El seu pas pel govern d’Aznar el situà a l’esfera dels poderosos amb un segon matrimoni mediàtic i un canvi de residència cap allà on rauen el poder de veritat i les influències. Com a bon ministre liberal d’Indústria, va privatitzar molts actius i va vendre empreses públiques, però va permetre que els ingressos extraordinaris que es generaven es gastessin en els governs d’Aznar en despesa ordinària i en una baixada d’impostos, tot just el contrari del que es predicava a les seves classes com a ajudant de teoria econòmica. Ell va ser un dels impulsors de la tarificació elèctrica marginalista que tantes alegries va donar a l'oligopoli elèctric. I com a ministre d’Afers Exteriors va ser l'encarregat de justificar la participació d'Espanya en la invasió de l’Iraq, reiterant per activa i passiva que tenia molt poc a veure amb el petroli. Va ser un personatge ambiciós –molts ministeris en poc temps– i, en el seu cas, triomfador.

Com a directiu al servei de Vueling, va participar en l’enfonsament de Spanair, en la qual molts catalans posaven l’esperança d’una companyia competitiva i en la qual alguns empresaris i la mateixa Generalitat deixaren bous i esquelles. La denúncia a la Unió Europea que es tractava d’ajuts d’estat –que no recordo que fos mai provada– va ajudar a fer fugir suecs i qatarians de la compra de la companyia. ¿Qui podia comprar quelcom que fins uns anys després no veuria netejada la demanda hostil? Aquí, Catalunya hi va perdre molt. I així ens ha anat amb Aena i l’aeroport de Barcelona.

A la part de llums, val a dir que en totes les comeses encarregades, en Pep Piqué va ser una persona atrevida, efectiva i brillant. I avui a tots ens sap greu que no aconseguís una alíquota raonable en la seva esperança de vida. Però no tot foren flors i violes en la seva vida política, i molt menys encara des d’una perspectiva catalana, al servei d’un país que, almenys en la seva primera època, havia identificat com a propi sense embuts. Que descansi en pau.