El tot o res dels socialistes
Mentre part del sobiranisme menysprea amb displicència la reforma del Codi Penal, a Madrid es fan grans escarafalls per la crisi entre poders de l’Estat, i les aus de mal averany vaticinen una debacle electoral socialista, motivada per l’excessiva “generositat” de Pedro Sánchez en la gestió de l’indigest post-Procés.
Fa de mal endevinar els efectes de la reforma del Codi Penal, perquè la seva aplicació està en mans dels jutges espanyols, massa aviciats a exercir de polítics. El primer símptoma de tot això l’ha donat Pablo Llarena, responsable d’aplicar la reforma a les demandes d’extradició dels exiliats: Llarena ha dictat una interlocutòria digna de Shakira, en què, superant amb escreix la seva condició de jutge, critica l’acord PSOE-ERC i vaticina la intempèrie de l’estat de dret davant d’una “despenalització” encoberta dels fets esdevinguts a Catalunya el 2017.
En efecte, Llarena ha hagut de renunciar a reclamar l’extradició de Puigdemont per sedició –delicte ja inexistent– i també a aplicar-li el nou delicte de desordres agreujats (la qual cosa desmenteix els pronòstics de Junts, la CUP i l’ANC). El magistrat de Burgos s’ha hagut de conformar reclamant Puigdemont per malversació, un premi menor que el 2018 va rebutjar orgullosament. Això sí: apel·lant a la tradicional creativitat de la jurisprudència espanyola, Llarena ha decidit que per al president exiliat és aplicable el tipus més greu de malversació, tot i que no s’acompleix el seu supòsit ineludible, l’afany de lucre.
Davant la incertesa sobre els resultats concrets, les forces polítiques se centren en el relat. Per al PP, el PSOE posa en perill l’estat de dret per sobreviure. Per al PSOE, gràcies als indults i a la revisió de penes el Procés està mort. Per a ERC, s’han produït “els efectes d’una amnistia” i ara ja es pot anar parlant del referèndum. Per a Junts, la judicialització continua i s’han primat les “solucions personals”. Per al poder judicial, la sentència de l’1-O esdevé paper mullat, la qual cosa erosiona l’autoritat dels jutges. En termes generals, podem afirmar que Espanya i Catalunya han mostrat els seus traumes seculars: l’una, presonera del seu orgull altiu; l’altra, més còmoda en la malenconia i incapaç de celebrar ni tan sols un èxit tàctic.
I més enllà de relats, què ha passat? És cert que ERC ha aconseguit esmenar la plana a Marchena i incomodar el PSOE. És fals que el Procés estigui mort. També és fals que el següent pas sigui el referèndum (com vaticinen Aragonès i Ayuso, per motius oposats). La qüestió catalana torna a la casella de sortida, i la gran anomalia de l’Estatut, que és el detonant de tot plegat, es mantindrà vigent com una ferida que supura. El mapa de partits és fràgil: de moment, ERC no tradueix els rèdits en vots, i els seus spin doctors haurien d’intentar saber per què. Junts iniciarà amb Trias el llarg camí de retorn als orígens, i amb la CUP enrocada en el maximalisme, la possibilitat d’un nou front sobiranista queda lluny. El PSC aprofita la marginalitat del PP i el desconcert de Junts per disfressar-se de centre moderat. El gran beneficiat pot ser Jaume Collboni, a qui molts votants volen utilitzar per premiar Sánchez i castigar Colau, de qui ha estat còmplice.
El socialisme català és obedient, però ha de tenir perfil propi... perquè el PSOE necessita que en tingui. Però el PSC també depèn de la salut del PSOE, que és més fràgil que fa una mesos. El flegmàtic Salvador Illa es mou en aquest equilibri precari: hi ha una frontera finíssima entre conquerir l’hegemonia i perdre bous i esquelles.