Tot passa

Sempre m’ha preocupat si de veritat tot passa o bé si les coses hi són i som nosaltres que hi passem. El temps no passa, penso, potser, i som nosaltres que passem pel temps. Mai no n’he tret l’aigua clara. Ara, per posar un cas, ¿puc dir que ja ha passat Nadal i ja ha passat Sant Esteve, i Cap d’Any i Reis? ¿Han passat, de pressa, ells, com va de pressa el nostre cada dia, que cada dia va més de pressa? Fins que tot s’aturarà. Bé, no s’aturarà res. Som nosaltres, seré jo que m’aturaré i ja no passaré per cap més Nadal, ni cap més Sant Esteve, ni cap més Cap d’Any, ni cap més dia de Reis. Totes aquestes festes del futur, ¿estan ja configurades en el temps? ¿I jo no hi podré arribar ni passar-hi? Ja veuen quines coses em preocupen i m’ocupen, en comptes de prendre una mica el sol solet, quan en fa, o escoltar una mica de música de Schubert, per dir alguna cosa assenyada.

Ja tinc al davant aquest mes de gener, poc fred, poc nevós, aquest any. És aquí i he començat a passar-hi. Gener, amb totes les seves promeses d’inici i de bons propòsits. Ja veig a l’horitzó el dia vint-i-dos. Farà vuitanta-un anys que vaig néixer. Potser ho celebraré, perquè és costum, però potser no. Potser obriré aquell borgonya que un amic em va regalar tal dia farà un any, quan en vaig fer vuitanta. Potser em fumaré un puro. Potser dormiré tot el dia. Falten dies, encara. Però ell, el dia vint-i-dos, ja és allà i m’espera. Bé, m’ho imagino. Potser em farà la camalleta el dia abans i ja no m’hi deixarà entrar, ja no hi passaré. Jo què sé.

De fet, mai no sabem res. Del futur no en sabem res. I del passat, de fet, tampoc. Perquè els records, això que en diem els records, no són pas reals, no són pas allò que vam viure, ni que fos ahir. Són construccions que ens fem, corregides, adaptades al nostre desig. Ens els afaiçonem a mida. El passat és tan obscur com el futur. Només el present és el que és i és fugaç. I també és voraç: se’ns menja. La vida és una màquina de tortura.

Bé, perdonin-me aquests embulls de pensament, són coses del mes que acabem de començar i són coses de l’edat. De fet, hauria d’estar parlant de coses reals, com ara de si Xavier Trias aconseguirà arraconar d’una vegada Ada Colau. O bé de si ella es traurà un as de la màniga, de baralla francesa o bé local, per repetir una vegada més el seu mandat i els seus desastres. Déu no ho vulgui pas. Barcelona, pobreta, ho ha pagat ben car. Però no sabem com petarà tot plegat. Hauria d’estar parlant de què passarà quan el president Puigdemont torni. ¿Anirà a la presó o bé Aragonès haurà de fer un pas al costat per deixar lliure el camí de la legitimitat? Com que això és Espanya, ja els puc assegurar que, si torna, i espero que no sigui tan burro, anirà a la presó. Perquè Estrasburg ja hi pot dir el que vulgui, aquí faran el que han fet sempre: salvaguardar la sagrada unitat de la pàtria, la seva, i escarmentar qualsevol catalanet que hagi gosat imaginar de trencar-la. Ben escarmentat, perquè no hi torni. Que no hi torni i que no torni. Que es quedi a Brussel·les, grisa d’aigua, que mengi waterzooi, de pollastre o de peix, musclos i patates fregides, i begui les meravelloses cerveses belgues… Sisplau, prou màrtirs inútils!

Aquí anirem passant, com fem sempre, amb una Generalitat intervinguda, deixant-nos enganyar, deixant-nos humiliar amb cimeres franco-espanyoles, anirem tirant, com fem sempre. Passarà el gener, més ben dit, passarem pel gener, i pel febrer i per la Santa Quaresma i per Setmana Santa. Passarem per l’espectacle polsós de les mimoses i per la nata dels ametllers florits, passarem pels narcisos, les frèsies i les tulipes. Per la primavera que primer serà tendra i virginal i aviat caurà en els seus excessos obscens de roses esbadellades i lliris erectes i es marcirà i passarem per l’estiu d’olor de cereals, de blat, de civada, de sègol i d’ordi, d’olor de cremes protectores a les platges d’agost untades de turistes amuntegats. I tornarem a passar pels raïms i les figues i pels camins plens de fullaraca de la tardor. Tornarem a passar pel vent de tardor, pel solet de tardor, pels bolets de tardor, pels siurenys i els rossinyols, pels rovellons i les trompetes. Tornarem a passar per l’Advent i tornarem a passar per Nadal i per Sant Esteve i per Cap d’Any i per Reis i tornarem a passar per tal dia com avui de l’any vinent, sense sotracs, amb la dosi exacta d’avorriment de l’anar tirant de Catalunya.

Tot passa i tot roman, diria Foix. Tots hi serem al Port amb la Desconeguda.