21/4: Superlliga: tot filet

Per entendre l’existència d’una Eurolliga de futbol només amb els clubs grans només cal fer-se tres preguntes: ¿vostè, aficionat al futbol, pagaria per veure per televisió un Barça-Madrid? I un Chelsea-Bayern? I un Eibar-Getafe? Estic convençut que la resposta a les tres preguntes és molt diferent. En un present on qui paga la festa del futbol professional no són els socis ni els assistents al camp sinó la televisió de pagament, sembla que té més sentit que hi hagi molts partits que molta gent pagarà per veure que molts partits que molt poca gent pagarà per veure. La Champions funciona més, ja a hores d’ara, en conjunt, que unes lligues dites nacionals que en molts casos són vistes com a simples fases classificatòries. A més, és veritat, el marc mental europeu és cada vegada més potent que els marcs dits nacionals. Econòmicament, la Superlliga té tot el sentit del món. Esportivament, ja veurem si els grans poden continuar sent grans si no hi ha un sotabosc viable de petits. Fa uns anys, quan les televisions compraven a la Lliga els drets d’emissió en obert, se’ls deia que si volien comprar el filet –els partits del Barça i el Madrid, sobretot– havien de comprar tota la vaca sencera, amb talls ben poc apetitosos. A la Superlliga tot és filet.

Vicenç Villatoro és escriptor.