Fer-se càrrec del que ens està passant al món no és gens fàcil, perquè tot és greu i els titulars ens plouen sense haver tingut temps d’obrir els paraigües.
Veiem l’arribada de centenars d’africans a les Canàries, després n’envien 200 a Tossa de Mar i ens amoïnem per la part que ens toca. Ens commou la misèria, però, igual que quan viatgem en un vagó que va ple, ens estimem més que els nouvinguts pugin al tren del darrere i no al nostre. A més a més, ho sumem al canvi de cares, de llengües i de cultures que suposa que a Catalunya fóssim 6 milions el 1987 i ara siguem 8 milions, i ens angoixem per la viabilitat dels barris, de la sanitat, de les escoles o per la supervivència del català. Massa amenaces per poder-les entomar totes.
De què fugen els que venen, qui o què fa impossible allà unes condicions de vida dignes, qui fa negoci amb el seu drama? O l’evidència que la majoria dels que treballen aquí en una feina declarada els ha contractat algú d’aquí que els necessitava o que ja li anava bé mà d’obra més barata... Tot això queda en un núvol de raons massa difícils d’escatir i de les quals no traiem l’aigua clara. Només sentim malestar. La ultradreta se n’aprofita i els partits de sempre no saben com posar-s’hi.
Amb la guerra a Gaza o a Ucraïna passa el mateix. És insuportable el contrast entre el respecte per la vida, o la lluita contra el càncer o els avenços en cirurgia que tenim per aquí, i els bombardejos d’hospitals i d’escoles. En aquest punt de la consciència dels drets humans, el negoci de l’armament és indecent. El món no s’està governant d’acord amb els interessos col·lectius sinó d’acord amb interessos particulars inconfessables. Fan negoci amb la immigració i amb la guerra. I excitant les nostres pors, fan negoci amb tots nosaltres.
