Barcelona"D'Almassora en venia un, un d'allà de Cabanes que li pagaven i venia a pegar. Les dones, quan el veien per ací, ja ploraven". La veu de la meua àvia Maria, que va morir el 2009, surt ara del meu ordinador gràcies a la recuperació d'una entrevista que li va fer el 2005 una membre del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló. La meua àvia hi explica el drama que vivien les dones dels presos republicans que estaven tancats a l'antic convent de la Mercè de Borriana, com s'ajudaven les unes a les altres, com compartien el dolor. Sororitat en estat pur. Com en tota experiència traumàtica, ella tenia alguns records vivíssims en la memòria, com el dia que, a la cua per entrar a la visita amb els presos, va fer callar una dona que explicava com se sentien els seus crits des de fora el carrer a les nits. En aquell context, allò no ajudava, sinó que feia més gran la ferida. Es fa difícil imaginar el patiment d'aquelles dones que es van quedar soles d'un dia per l'altre, sense mitjans de subsistència, i sense saber si els seus pares, germans, marits o fills sortirien vius d'aquell infern.
Maria tenia, l'any 1939, 25 anys. I tenia a la presó el marit, el sogre i dos cunyats. Aquests dos van ser afusellats al cementiri de Castelló. El 2005 havien passat 66 anys d'aquells fets, però en parla amb una serenitat astoradora. No hi ha ideologia, ella parla simplement del que està bé i el que no. No està bé torturar i afusellar gent innocent. Igual que no estava bé confiscar les collites ni aprofitar-se dels vençuts. En un moment donat, parlant de la corrupció generalitzada del règim, afirma: "La meitat de les coses Franco no les sabia; de les morts sí, però de lo altre no". És una manera de dir que el pitjor no va ser la persona de Franco en concret, sinó els franquistes, i la naturalesa del règim franquista en general, que envilia les persones.
El Grup de Recerca de Castelló està fent una gran feina en un territori hostil on encara no hi ha un mínim consens sobre el que va ser el franquisme. Així com a Catalunya aquest consens sobre el que va significar la dictadura existeix, al País Valencià no. El País Valencià és, en aquest sentit, com Espanya, un país fracturat on els hereus d'aquell règim encara ocupen les esferes del poder, sobretot l'econòmic. El tres d'agost l'Ajuntament de Castelló va iniciar les obres per retirar una creu franquista que hi ha encara al parc Ribalta. Com si fóssim en plena Transició, a l'acte hi va haver dues contramanifestacions, una a favor de la retirada i una en contra, amb la presència dels regidors de PP i Vox.
Semblava que finalment s'imposaria el sentit comú i la legalitat, però l'empresa que havia guanyat la licitació ha paralitzat les obres amb excuses diverses. És evident que la pressió ambiental de la dreta és encara molt forta en llocs com Castelló i comarques pròximes. Suficient per impedir el compliment de la llei. Perquè en realitat, malgrat la imatge d'Espanya com un país modern que alguns volen vendre, encara manen ells. Els que pagaven al torturador de Cabanes.
