Ni sota tortura: homes que no s'equivoquen mai
Jorge Fernández Díaz sempre aconsegueix causar sensació, per l'integrisme nacionalcatòlic de les seves idees (va ser educat durant el franquisme i, a diferència de tantes persones que s'hi van enfrontar o que l'han revisat amb ulls crítics, és evident que ell s'hi trobava a casa) i per l'estupor que causa l'absoluta convicció amb què les defensa: es tracta, més que de convicció, de la fosca obcecació d'un fanàtic. En aquesta ocasió, l'hem pogut sentir en un dels àudios de Villarejo (els àudios de Villarejo s'estan convertint en un referent del nacionalisme espanyol, juntament amb els toros, el mus o les migas con chorizo) advertint que negaria l'existència de la conversa que estaven mantenint (en què ordien el capítol de l'operació Catalunya centrat en Jordi Pujol) “fins i tot sota tortura”. No és que no estiguem acostumats al llenguatge neo o filofeixista de qui va ser ministre de l'Interior i va ser màxim responsable, entre altres desastres, de la massacre del Tarajal. És que crida l'atenció, i realment és obscè i inquietant, sentir aquestes paraules sobre la tortura entre dos (presumptes) torturadors: un que troba raonable ordenar-les, i un altre que troba adequat infligir-les. És una altra imatge dels quaranta-i-tants anys de l'actual període de la història d'Espanya, tan emfàticament denominat democràtic.
En certa manera, i perquè han sortit a la llum dins la mateixa setmana, la impassibilitat de Fernández Díaz lliga amb la del periodista (diguem-ne periodista) Antonio Caño, exdirector del diari El País, que va publicar un tuit explicant que ell i el diari van formar part d'un pla per impedir la formació de l'actual govern de coalició que té Espanya. A diferència de Fernández Díaz, a Caño no li han fet sortir a la llum cap conversa oculta, sinó que va fer el tuit ell solet i per pròpia iniciativa, convençut, com diu ell, que el govern d'esquerres és “dolent per a l'esquerra i per a Espanya”, i que el rol del periodisme és anar corregint la voluntat ciutadana expressada a les urnes, quan no s'adequa als interessos del sistema del 78. Una altra vegada, la mateixa ofuscació fanàtica, convenientment embolicada amb la bandera i una fètida argumentació patriòtica.
Per la seva banda, l'escriptor Mario Vargas Llosa, com que és premi Nobel, es veu amb cor no tan sols de corregir la voluntat de la ciutadania espanyola o la peruana, sinó la de tot Llatinoamèrica. Ara ens ha fet saber que els colombians, segons ell, “han votat malament” en haver elegit president Gustavo Petro, igual que ja varen “votar malament” els xilens quan van fer guanyador de les eleccions l'actual president Gabriel Boric. En tots dos casos, Vargas Llosa defensava candidats de la dreta més extrema, i ho fa sense despentinar-se el serrell, perquè també està obscurament, vanitosament (la vanitat és germana del fanatisme) segur del que diu. Vet aquí alguns homes –tenen raó les feministes quan s'enfoten dels mascles que sempre volen tenir raó en tot– que no s'equivoquen ni s'equivocaran mai. Ni sota tortura.
