Torrons i neules
Hi ha unes estovalles blanques com la neu i una llar de foc encesa, encara que el canvi climàtic no ens ho faci del tot indispensable. Hi ha tots els plats esperant torn per ser omplerts de l’escudella miraculosa. També hi ha les ganes de retrobar-se al voltant de la taula. Sigui o no una tradició religiosa, no hi ha res més mediterrani que reunir-se per menjar.
Hi ha cadires noves i llocs que ja no es tornaran a ocupar. I hi ha abraçades suspeses en l’aire que esperem encaixar.
Nadal, per a mi, ha sigut molts anys tornar. El moment esperat de “cada ovella al seu corral”. El break desitjat que parteix la temporada en dos i que et permet agafar aire per encarar tots els reptes finals.
Recordo el mercat de Nadal de Praga amb la torre del rellotge de Staromestská impassible davant l’olor del porc rostit i el vi calent. Recordo treure neu de davant de la porta de casa a Polònia per poder sortir i anar a entrenar-me. També recordo haver celebrat un Nadal a la platja de Melbourne, tot fora de lloc, llumetes als arbres i jo amb samarreta de tirants. També he après a improvisar sopars de Nadal amb gent que no coneixes però amb qui fraternitzes perquè ets lluny. Perquè al final tots som persones i compartir coses hauria de ser més fàcil.
També m’he tornat boja explicant a les meves estrangeres que aquí piquem un tronc a veure si caga regals. Explicar-ho en qualsevol llengua és un repte si més no divertit. I quan introdueixo la figura del caganer sempre rebo mirades d’estranyesa. I acabes pensant que potser sí que som una mica escatològics, aquí!
Aquests dies són especials, no pel color vermell impostor i omnipresent a cada casa, ni pel punt consumista que redobla esforços en una societat cada vegada més ofegada en la possessió, ni pels llumets que tot ho il·luminen i fan brillar els carrers i les factures energètiques del planeta. No, aquests dies són especials perquè hi ha una tradició que mana que hem de fer un esforç per estar junts.
No ens enganyem, no sempre és fàcil, i sé que hi ha moments que li tiraries un dard somnífer a través d’una neula al que tens al davant, o utilitzaries el torró, d’aquell dur d’Agramunt, com a arma mortífera contra el nen sobreexcitat pel sucre in extremis. Però a l’any següent hi tornem, i potser descobrim coses noves d’aquella cosina que et toca tenir al costat o trobem una nova arruga al front de l’oncle, o assistim meravellats a la transformació en dona de la neboda gran.
I això és la convivència, suportar els altres, però no en el sentit negatiu de la paraula. Jo penso més en el verb sostenir : sostenir-nos, estar junts encara que això signifiqui tenir menys espai per a nosaltres. Al cap i a la fi, vivim en comunitat i intentar fer-nos la vida més agradable els uns als altres hauria de ser un dels propòsits (just al costat dels mítics començar a fer esport i menjar saludable) que ens podríem plantejar per a l’any nou.
