La Lídia Heredia, durant el programa especial de les eleccions, va dir: “L’independentisme no és un suflé. És un torró d’Alacant”. Em va fer somriure.
A l’independentisme (català) se l’ha tractat sempre (per part del centre de comandament del regne) com un fet “no natural” i, per tant, se n’ha parlat sempre com una “reacció”. Una reacció a la repressió, una reacció als estirabots fatxes... Sempre amb cinisme, superioritat o sarcasme. Mai s’ha vist com una manera de pensar –potser més tècnica que sentimental– tan lògica i vàlida com la dels que estimen Espanya i la seva llengua.
L’independentisme és majoria, i Pere Aragonès lidera el partit guanyador. Això em fa feliç pels que són a la presó i pels que són a l’exili, perquè sé que ho farà tot per ells. Si mires Twitter sembla que hi ha una colla de gent, encofurnats a les butaques dels reservats per a fumadors, fent ioga en l’amplitud dels despatxos o cuinant indolentment amb una copa de vi, que se n’hagin oblidat, que n’hi ha uns que són a la presó i uns que són a l’exili. Que tornin a ser aquí és important per acabar amb el dolor. Però també per acabar amb la anormalitat democràtica.
Pere Aragonès ja ha dit que provarà d’encaixar amb aquest màxim de polítics favorables a l’amnistia i el referèndum. I em sembla molt bona notícia, perquè els no independentistes bona gent (no parlo dels xungos, esclar) no poden mirar més a l’horitzó mentre xiulen volgudament distrets: els empresonats i els exiliats han de sortir i han de tornar. No ho té fàcil, Pere Aragonès; per tant, almenys els independentistes l'hi hem de posar fàcil. La política educada, respectuosa, discreta, artesana i social és la que em sembla que necessitem ara mateix. I necessitem que els millors, ara empresonats i exiliats, ajudin fent el que saben, el que sempre han fet, tan bé com han sabut. Molta sort i més copes.