Cada any per aquest temps apareixen imatges i vídeos d'animals, bous principalment, torturats en places de toros i festes diverses d'arreu d'Espanya i/o dels Països Catalans. Els solen difondre entitats ecologistes o animalistes, amb la finalitat de denunciar aquests abusos i de crear consciència sobre ells. Les imatges d'animals sotmesos a autèntiques aberracions només per donar espectacle, o celebrar una festa, remouen el ventre de qualsevol que les vegi, i fan sentir vergonya aliena —o alguna cosa pitjor— pels éssers aproximadament humans que hi apareixen, participant dels fets o aplaudint-los. Aquests dies en corre un per les xarxes socials en què es veu agonitzar un toro, amb les banderilles clavades, envoltat de mamarratxos amb aquelles malles de lluentons que es posen, davant d'un públic que aplaudeix quan finalment l'animal, torturat horriblement, devastat, cau a terra i mor.
Els toros i la tauromàquia van ser declarats, per llei aprovada durant la presidència de Mariano Rajoy, patrimoni cultural d'Espanya. Han passat deu anys d'aleshores ençà, i aquesta llei vergonyosa no ha estat derogada. Sí que es va impulsar, en canvi, el 2021, una candidatura dels toros i la tauromàquia perquè fossin declarats Patrimoni Immaterial de la Humanitat, cosa que la Unesco, que és l'organisme internacional que decideix sobre aquestes declaracions, va refusar, com era —senzillament— de raó. El nacionalisme espanyol insisteix, incansable, que els toros són una riquesa cultural de la qual cal sentir-se orgullosos. Ben al contrari, són una atrocitat que fa sentir vergonya i ràbia de ser ciutadà del país on se celebra això. El mateix diem de qualsevol festa en què es facin servir animals (encara que no els matin: senzillament, les persones civilitzades no utilitzen animals per divertir-se, i prou), però ens centrem en els toros perquè els toros tenen, a més, un evident significat polític.
El mateix significat que la decisió de la Junta Electoral Central (JEC) de declarar-se “incompetent” per retirar un anunci electoral en què apareix ni més ni menys que el Cara al sol, un dels himnes falangistes que més agraden als neofeixistes espanyols actuals. Que un organisme electoral que ha arribat a fer caure un president de la Generalitat, a més de diputats i una presidenta (sempre del Parlament de Catalunya), no es trobi amb competències per restringir la “llibertat d'expressió” de cantar un himne feixista, o que necessiti tot el temps del món per retirar del centre de Madrid la lona d'uns nazis que s'immisceixen a la campanya electoral, transmet un missatge polític inequívoc. Vox exigeix la persecució d'allò que anomena “adoctrinament” a les aules (des d'educació sexual fins a coneixements sobre el canvi climàtic) i que, en canvi, els estudiants vagin a les places de toros a veure corrides. És obvi que també els encantaria tornar a fer cantar el Cara al sol a les escoles. El PP s'hi avé amb tota naturalitat, com ha fet a Balears i al País Valencià, perquè aquest també és el seu imaginari i el seu marc ideològic.
