El 1992, coincidint amb el gran nombre de canvis que la ciutat de Barcelona estava experimentant, l'arquitecta italiana Gae Aulenti, que reformava el MNAC, va demanar a Tàpies una escultura per a la Sala Oval. L'artista va proposar el seu Mitjó, que immediatament va desencadenar una gran polèmica i que finalment no va arribar a ser realitzat.
El mitjó, vist en maqueta (avui a la Fundació Tàpies), és una estructura de filferro que representa un mitjó trencat amb quatre creus: una penetra, una altra sosté, una altra decora i una altra penja de l'objecte. L'interior és un garbuix metàl·lic, un material que l'artista ja va fer servir a Núvol i cadira i en obres anteriors com Filferro i cistella. Els ritmes, la gestualitat, el embullament d'aquests filferros, que de cop ens recorden l'esbudellament d'un matalàs, “carreguen” emocionalment la peça i ofereixen un contrapunt formal a la geometria de les creus. Finalment, estava previst que l'espectador pogués entrar a l'escultura.
L'obra expressa perfectament l'estètica tapiana, i s'inscriu en la línia del realisme que va practicar Gustave Courbet amb les dones d'aspectes quotidians davant la idealització neoclàssica de la pintura acadèmica del segle XIX.
Com en tantes obres de Tàpies, es tracta de l'espiritualització d'allò més humil, de la sacralització d'allò més pobre, en una filosofia propera al franciscanisme i, evidentment, al pensament oriental. Podria recordar-se, en efecte, aquella llegenda zen en què un deixeble li preguntava al seu mestre en què residia l'essència de Buda, a la qual cosa el mestre va contestar: “en un mitjó brut”. El que dona a aquesta obra la seva personalitat és precisament la seva condició de pobresa i de víctima, d'exvot i de relíquia, tot això transcendit, ennoblit, per dir-ho així, gràcies a les seves grans dimensions.
Ben mirat, no s'entén què pot causar, des d'un punt de vista filosòfic, tanta repulsa.
I jo torno al tema (de fa més de trenta anys!) per proposar que, en l'ampliació del MNAC en un dels pavellons de Montjuïc, ara buit i que albergarà exposicions temporals i segurament art del segle XX, s'hi col·loqui ja el Mitjó de Tàpies, que es podria fer a partir de la maqueta perfecta ja existent. Hi ha nombrosos exemples previs de realització d'escultures monumentals a partir de maquetes fetes pels seus autors, això no és cap problema.
Seria un atractiu cultural i turístic de primer ordre. S'hauria de publicitar com a icona de la mateixa manera que es publiciten altres reclams culturals. Perquè el MNAC, per exemple, té com a icona el cap del Crist de Sant Climent de Taüll, que ho és per a un públic culte, però resulta difícil de recordar per a un públic ampli. Tornaria a ser un exemple d'avantguarda per a Barcelona com en les èpoques de Pasqual Maragall i d'Oriol Bohigas, quan hi va haver tot un programa d'escultures monumentals amb artistes internacionalment reconeguts.
Aleshores la idea del Mitjó no va prosperar perquè Convergència i Unió hi estava en contra, mentre que el PSC hi estava a favor. Ara que s'han superat aquestes picabaralles, seria molt interessant veure com reacciona el nostre entorn polític i cultural.
