Torneu-nos el nen mort
Hi ha un nen català mort a Nova York. Ens el torneu? Ens el van robar. Respon al nom d’Ermengol. Concretament Ermengol IX. Pobre crio. El fan comte d’Urgell el 1243 i estira la pota el mateix any. El van enterrar a l’església de Castelló de Farfanya (la Noguera), un dels xalets espirituals del Comtat d’Urgell. Allà el xiquet va viure en pau i glòria durant segles fins que arriba la Guerra Vil 36-39. Ai, que prendrà mal!
Au, ens el mouen a Lleida per protegir-lo. Acaba el pim-pam-pum i no el tornen a Castelló de Farfanya. Normal que estigués marejat i a punt de ressuscitar sense voler. I finalment li donen habitació a la Seu Vella de Lleida. Airejat, vistes impressionants, finca noble. Tot pinta bé. Però als anys seixanta el xaval obre els ulls de patac. Se’l tornen a endur! Hi ha una sèrie de robatoris a la Seu Vella i ens el foten. No arriben a denunciar-se les rapinyes “per no fer soroll”. Algunes coses es recuperen però, ai las, el sepulcre d’Ermengol IX res de res. Rematat de nou.
Un dia trobem el nostre noi a França. L’exporten il·legalment. Viu com un immigrant sense papers però com que està quiet i no diu ni mu doncs va tirant. Però el 1975 algú el reconeix. El Metropolitan Museum (MET) de Nova York el compra a un antiquari de París. És allà. Als Estats Units. Lamentablement i sortosament amb la família. Tots conviuen en aquest xalet de ficció dins del museu dit The Cloisters. Allà també hi ha els sepulcres dels comtes d’Urgell. Vivien al monestir comtal de Bellpuig de les Avellanes, però... una altra trista i analfabeta història que és per dinyar-la de cop. Per què són a Nova York i no a casa seva, casa nostra? El propietari aleshores del monestir se’ls va vendre unilateralment i... val més no remenar. Però tornem al petit Ermengol perquè olorem la sang del crim.
Aquest cas l’explica el nostre detectiu de l’art particular i favorit: Alberto Velasco Sherlock Holmes-Marlowe-Endeavour. Ell ens posa sobre la pista de l’homicidi. Primer: la venda va ser il·legal perquè procedia d’un robatori. Sumeu-hi una exportació il·legal (mal tramitada, sense permisos) i en contra de les directrius internacionals. Conclusió científico-legal: cal reclamar el crio. Que torni el sepulcre. Tothom reclama els cadàvers menys nosaltres. Però, ¿podem demanar que ens tornin els nostres morts? Doncs... no. Per què?
Perquè cal fer toc-toc a un altre mort gegant i perpetu: el ministeri de Cultura d’Espanya. Ells tenen les competències dites d’acció exterior per fer una reclamació oficial. Només ells poden exigir-li al Metropolitan "¡Ey, que vuelva el niño!" D’estat a estat. La Generalitat només pot dir, suggerir, pressionar... Vaja, que l’Ermengol ja es jubilarà a Florida bevent daiquiris (còctel creat per un català, of course, Constantí Ribalaiga, lloretenc emigrat a Cuba) i jugant al golf del més enllà mentre s’eixuga les llàgrimes mirant el blau infinit que el fa somiar que un dia anirà, finalment, a morir a casa. Snif!
No tenim dret ni a tenir els nostres morts. Senyal permanent que també estem morts. Sense morts i sense vida. Sense reis, reines, prínceps, princeses, comtes, comtesses, cavallers, ponis... Sense el veritable i real Xoc de Trons català que ara ja el tenen i l’expliquen els americans amb el seu Joc de trons de ficció, no viscut. Sense cossos, sense taüts, sense art, sense cultura. Sense país. I sense nens. Perquè som aquests morts, i aquests ossos, i aquests sarcòfags, i aquests robatoris, espolis i aquesta negació i mort, en vida... pels segles dels segles. Amén.