Igual que cada vegada que ha baixat a Segona, també aquest cop l’Espanyol només ha trigat una temporada a tornar a Primera. De manera que l’any que ve Barça i Espanyol tornaran a enfrontar-se.
Com posar-se davant d'un ascens de l’Espanyol és una qüestió que per força es plantegen tots els barcelonistes. Molts, automàticament, s'hi posen en contra. D’altres, amb la racionalitat que el futbol no té, consideren que el fet que hi hagi tres equips catalans de futbol a Primera és proporcional al pes econòmic i a la tradició esportiva catalanes (la Comunitat de Madrid en tindrà cinc l’any que ve, perquè l’aspiradora madrilenya xucla tot el que troba a les Castelles i més enllà).
Tant el barcelonisme com l’espanyolisme tenen un component històric anti-l’altre, més en el cas de l’Espanyol per la potència i l'omnipresència del Barça i perquè la diferència esportiva entre els dos s’ha anat fent tan gran en les últimes dècades que el gran rival del Barça ja fa temps que no és l’Espanyol sinó el Madrid.
Amb tot, és una rivalitat incòmoda per als dos cantons. Recordo que a Glasgow, el 2007, el matí de la final de la Copa de la UEFA, l’aleshores president Dani Sánchez Llibre em va comentar que ell i molts altres pericos acceptaven amablement els bons desitjos que els estaven fent arribar els seus amics culers, però que en el fons del seu cor blanc-i-blau no sabien ben bé com prendre-se’ls, perquè se suposa que si una rivalitat és de debò, el contrari no et pot desitjar mai res de bo, i que si és així és perquè no et considera perillós i et parla amb complex de superioritat.
El cas és que, amb l’ascens, l’Espanyol ha tornat a Primera i la rivalitat amb el Barça ja encararà el segle i quart.
