Cada any la revista Time escull una persona de l’any i la posa en portada. El 2024 va ser Donald Trump. Sí: 2024. Ja ho havia estat el 2016, quan va guanyar les eleccions presidencials als EUA per primera vegada, de la mateixa manera que el 1936 l’home de l’any (llavors eren homes, clar) va ser Adolf Hitler. El que estranya no és que destaquin a un personatge com ell (ens agradi o no, és història), ni tan sols que repeteixin cromo (ho van fer amb Stalin el 1939 i el 1942). No és que Trump estigui massa vist, que també, el que realment sorprèn és que una revista que està a l’ordre del dia dediqui aquest reconeixement a algú que l’any passat no va sorprendre amb res (que ja és d’estranyar, de fet acaba de demostrar que ve decidit a fer-ho el 2025).
Des dels anys 30, amb Robert Capa (Life) i Gerda Taro (Vu) a la Guerra Civil espanyola o Margaret Bourke-White (Life) a la Segona Guerra Mundial, fins a Richard Avedon (Harper's Bazaar), Helmut Newton (Vogue) o Annie Leibovitz (Vanity Fair), les portades de revista capturaven fets o celebritats històriques, i alhora, eren un espai on fotògrafs avui llegendaris marcarien la història de la fotografia. Però més enllà de les històries oficials, més enllà de testificar dels horrors de la humanitat i de perfilar les icones del segle, qui o què era rellevant o faria tendència, també van trencar molts esquemes socials, culturals i polítics, contribuint a ampliar la nostra percepció del món i del lloc que hi ocupàvem.
Des que John Berger va sortir a la BBC per dir-nos que les maneres de mirar van unides a les maneres de pensar i que construïm el nostre imaginari amb tot el que mamem a l’escola i al museu, però també a casa, a la tele i al carrer... fins a l’actualitat, que la desfermada influència de la publicitat i l’intrusisme de les xarxes són indiscutibles, queda clar que qualsevol imatge pública configura identitats individuals i col·lectives. En aquest sentit, recordo l’impacte de John Lennon despullat abraçant a Yoko Ono (Rolling Stone, 1981), Madonna vestida com una verge (Vogue, 1989), Demi Moore embarassada (Vanity Fair, 1991), un nadó acabat de néixer ensangonat (Colors, 1991) o Angelina Jolie donant el pit (Vanity Fair, 2008)... i ja fora de portada, la campanya publicitària de Comme des Garçons on dues nenes reien ensenyant els brackets (1988), per no dir l’anunci de Benetton amb un malalt de Sida a l’hospital (1990). Són imatges que avui no escandalitzen com llavors, però que són icòniques, precisament, per haver mostrat una realitat oblidada o exclosa. Aquelles imatges van construir (vull creure que també van canviar) les ments de moltes personetes que, com jo, les vam veure i les vam comentar a casa. I dic a casa perquè al museu o a la facultat d’història de l’art no les vèiem. Era raríssim, per no dir impensable, veure una cosa tan natural com la sang, embarassos, pits o bebès que no fossin de verges o deesses, i encara menys que aquella malaltia-tabú pogués ocupar tres metres d’autopista. I com que no ho vèiem, no pensàvem que allò tan real, banal o estigmatitzat, allò que afectava la gent del carrer, fos digne de portada, tant o més important que la famosa o el polític de torn.
La falta de representació evidencia una mancança estructural i tot i que de mica en mica alguna cosa està canviant, encara hem de veure més realitats, més gent racialitzada, trans, disca, grassa... o simplement gran. Però llavors arriba el Time i ens diu que no, que tornem a Trump. De debò?
Si seguim la distinció de Chantal Mouffe entre la política i allò polític, entre les pràctiques i les persones que fan política, d’una banda, i de l’altra, les maneres de pensar i ser políticament de la societat, plural i conflictual per definició, el Time no hauria d’haver obviat que qui realment ha marcat aquest 2024 no ha estat cap polític. Pensin una mica. Qui és la persona que el 2024 va sortir del no-res per ocupar totes les portades del món? Que va donar la cara com poca gent l’havia donat mai, que ha estat tema de converses públiques i privades, colpejant amb la seva història i revolucionant amb la seva dignitat i valentia? Qui va fer una de les declaracions més polítiques dels últims temps, equiparable al mític I have a dream de Martin Luther King Jr.? Pensin més, senyors del Time , la persona del 2024 és Gisèle Pelicot. Vagin a buscar una fotògrafa, que n’hi ha moltes, i encarreguin-li una foto de portada que es faci viral, transcendint el Time i tots els temps, perquè ella ja ho ha fet. Que la vergonya canviï de bàndol, i que canviï també el nostre imaginari.
