Tornem als anys setanta?

Amb la desastrosa sortida dels Estats Units de l’Afganistan, els paral·lelismes entre els anys 20 actuals i els 70 del segle passat no fan més que augmentar. Així doncs, ¿ara és molt més factible que entrem en un període sostingut d’alta inflació? Fins fa poc hauria dit que les probabilitats estaven clarament en contra. Avui, no n’estic tan segur.

Sembla que per a molts economistes la inflació és un problema purament tecnocràtic. A la majoria de banquers centrals els agradaria creure-ho. De fet, les arrels d’una inflació sostinguda semblen sorgir de problemes vinculats a l’economia política i, en aquest sentit, la llarga llista de similituds entre els anys 70 i avui és inquietant.

Fronteres endins, després d’un període en què el president nord-americà desafia les normes institucionals (Richard Nixon va ser la versió dels anys 70), assumeix la presidència una persona veritablement decent (en aquell moment, Jimmy Carter). A l’exterior, els Estats Units pateixen una derrota humiliant a mans d’un adversari molt més feble però molt més decidit (Vietnam del Nord als anys 70, els talibans avui).

En el front econòmic, l’economia global pateix una desacceleració prolongada de la productivitat. Segons The rise and fall of american growth, el magistral informe sobre innovació i creixement de Robert Gordon de la Universitat Northwestern, els anys 70 marquen un punt d’inflexió en la història econòmica dels EUA a causa d’una marcada desacceleració en la innovació econòmica de rellevància. Avui, encara que els pessimistes de la productivitat subestimen molt els èxits fenomenals que aportarà la propera generació de biotecnologia i intel·ligència artificial, un ampli corpus de treball determina que el creixement de la productivitat s’ha anat desaccelerant al segle XXI, i ara la pandèmia sembla que hi està infligint un nou cop.

L’economia global va patir un xoc gegantí d’oferta als anys 70 quan els països de l’Orient Mitjà van augmentar molt el preu del petroli. Avui, el proteccionisme i un retrocés de les cadenes de subministrament globals constitueixen un xoc d’oferta negatiu amb les mateixes conseqüències.

Finalment, a finals dels anys 60 i als 70 els grans augments de la despesa de govern no van anar acompanyats de més impostos als rics. Els augments de la despesa van sorgir, en part, dels programes Great Society del president nord-americà Lyndon B. Johnson als anys 60, i després van ser amplificats pel cost creixent de la Guerra del Vietnam. Primer Johnson i després Nixon eren reticents a augmentar els impostos per cobrir aquests costos. Temien una pèrdua de suport polític. En els últims anys, primer les retallades impositives de Trump, després l’assistència relacionada amb la pandèmia i ara els plans progressistes d’expandir la xarxa de seguretat social han afectat fortament el pressupost federal. Els plans per finançar aquests costos augmentant impostos només als rics probablement es quedaran curts.

És veritat que, malgrat totes aquestes semblances, els bancs centrals independents d’avui constitueixen un baluard contra la inflació, disposats com estan a augmentar els tipus d’interès si les pressions inflacionistes comencen a descontrolar-se. Als anys 70 només alguns països tenien bancs centrals independents i, en el cas dels EUA, no actuava com a tal, perquè alimentava la inflació amb una enorme expansió monetària. També és cert que les taxes d’interès reals ultrabaixes d’avui a nivell global ofereixen als governs dels països rics molt més espai per tenir dèficits que no pas als anys 70.

D’altra banda, el repte de mantenir les poblacions que envelleixen s’ha tornat molt més difícil en les últimes cinc dècades (almenys a les economies avançades i a la Xina). Els infrafinançats plans públics de pensions probablement són una amenaça molt més gran per a la solvència del pressupost governamental que el deute. Al mateix temps, les pressions socials per augmentar la despesa han esclatat a tot el món, a mesura que la desigualtat s’ha tornat políticament més rellevant en molts països, i el creixement, menys. Fer front al canvi climàtic i altres amenaces ambientals exercirà una pressió addicional en els pressupostos i alentirà el creixement.

El marcat increment dels deutes governamentals farà inevitablement que als bancs centrals els resulti més dolorós des d’un punt de vista polític augmentar els tipus d’interès nominals si els tipus reals globals comencen a pujar. Els alts nivells de deute ja són raó suficient perquè alguns bancs centrals dubtin avui de si augmentar o no els tipus d’interès quan arribi una normalització postpandèmia, si és que arriba. El deute privat, que també s’ha disparat durant la pandèmia, potser és un problema encara més gran. Si es generalitzessin els incompliments de pagament privats, tindrien un enorme impacte fiscal com a conseqüència d’una disminució de la recaptació impositiva i un augment dels costos de la xarxa de seguretat social.

Abans no ens passem de pessimistes, recordem que després dels anys 70 van venir els anys 80 i 90, i un gran ressorgiment del creixement en les economies avançades, tot i que no tan inclusiu com haurien volgut els dirigents. Però per als anys 30 falta molt.

Els reptes econòmics d’avui són certament solucionables i no hi ha motius perquè la inflació hagi de disparar-se. Els principals banquers centrals, com Jay Powell de la Reserva Federal dels EUA i Christine Lagarde del Banc Central Europeu, són molt diferents del mal·leable Arthur Burns, president de la Fed als anys 70. Tots dos tenen excel·lents equips de treball. Però els bancs centrals continuen fent front a pressions constants i els resulta difícil ser sempre autònoms, sobretot si els polítics tendeixen a la feblesa i la desesperació.

La humiliant derrota dels Estats Units a l’Afganistan és un gran salt per recrear la tempesta perfecta que va conduir al creixement lent i l’altíssima inflació dels anys 70. Fa unes setmanes, una mica d’inflació semblava un problema manejable. Avui, els riscos i els desafiaments són més alts.

Copyright Project Syndicate