¿Tornarà el lideratge econòmic català?
Dimarts es va presentar al Col·legi d'Economistes el darrer número de la Revista Econòmica de Catalunya. Amb un excel·lent conjunt de col·laboradors, es va dedicar a “les arrels de l'economia catalana”. El monogràfic era també una ocasió per homenatjar un gran nom de la història econòmica catalana com és Jordi Nadal, i de reconèixer la gran feina feta per Francesc Cabana, l'actual degà dels historiadors econòmics i de l’empresa catalans.
Les arrels de l’economia catalana, des del punt de vista dominant en els treballs reunits en aquest monogràfic, se situen a finals del segle XVII, quan la demanda de vins i aiguardents per part de l’Europa més rica –Països Baixos i Anglaterra– va impactar en moltes regions de l’Europa meridional, des del nord de Portugal fins a Sicília, promovent el conreu de la vinya, l’elaboració de vins i la destil·lació d’aiguardents. L’especialització en aquesta producció –vinya, vins i aiguardents– va desencadenar tot de canvis que van activar la producció de cereals en algunes comarques, la de teixits de llana en altres, el transport de terra i marítim en unes altres i el comerç en totes. El fenomen, que s’apuntava clarament a les darreres dècades del segle XVII, va anar progressant al llarg del segle XVIII, superant les adversitats patides per Catalunya en diverses guerres, especialment la Guerra de Successió. El progressiu desenvolupament de les manufactures tèxtils de llana, després dels teixits de cotó pintats –les indianes- i la seva progressiva mecanització van acabar generant una revolució industrial, com la britànica però una mica posterior i de menor dimensió. L’èxit de la incipient indústria catalana i el seu impacte sobre l’economia espanyola va ser extraordinari, i va permetre que Catalunya s’especialitzés en indústria fins esdevenir “la fàbrica d’Espanya”, ben bé des de 1835. En termes internacionals, la industrialització catalana del segle XIX encaixa bé en allò que va ser el mateix procés arreu del món i segueix de prop l’experiència britànica, amb interessants singularitats.
El monogràfic ha il·luminat aspectes ben variats, des de la manufactura d’indianes, que va ser clau per al creixement econòmic català del segle XVIII, especialment a Barcelona, fins al paper de l’adquisició d’habilitats numèriques, derivades de l’orientació mercantil. També el del sistema financer i el dels empresaris colonials-esclavistes, que van reinvertir els seus guanys a Catalunya. O la relativa escassetat de mà d’obra respecte a la de capital que va incentivar sempre les solucions mecanitzadores de la producció industrial.
L’època de maduració i complet èxit del model industrial s’estén des de 1860 fins a just abans de la guerra, el 1935. Són anys en què el lideratge industrial català arrossega el conjunt de l’economia espanyola i permet nivells econòmics el doble d’alts que els de la mitjana de l’Estat i, en el primer terç del segle XX, dins del primer quart de les regions de l’Europa Occidental.
Fins quan va durar aquest model? Indiscutiblement fins a la crisi industrial de 1975 a 1985. L’ingrés a la Comunitat Econòmica Europea (després Unió Europea) li va donar una nova empenta. Encara després Catalunya ha seguit sent principalment industrial però en cada crisi s’ha reduït la seva importància i ara ja ha esdevingut una ombra del que era. Tanmateix, els recorreguts de Catalunya i de Barcelona han estat millors que els de moltes altres regions i ciutats que s’havien industrialitzat al llarg del segle XIX.
Del lideratge industrial i econòmic català dins d’Espanya ja en queda poc. Catalunya ha aguantat molt de temps el pols amb Madrid, però tots els poders de l’Estat han anat erosionant les capacitats competitives catalanes en molts camps. A més, la demanda ben legítima de més benestar ha diluït l’esperit emprenedor. Aquesta sensació de declivi va ser discutida, valoritzant la seva contrapartida: la resiliència de l’economia catalana, fonamentada en les economies d’aglomeració, formades al llarg de la seva història, en la continua formació, en l’arribada de nou talent i en l’atracció de noves inversions, estrangeres o locals.
Des d’aquesta perspectiva es va insistir molt que les solucions vindran de més Europa i no de menys Europa, atès que els grans desafiaments són extra europeus i que cap país europeu pot competir sol amb les grans economies nord-americana i xinesa, i amb altres que poden emergir.
Catalunya, doncs, pateix diversos desafiaments: alguns, fruit del seu dinamisme intern; d’altres, fruit de l’hostilitat estatal; i d’altres, conseqüència de les resistències a una major integració europea –una integració que, cal recordar-ho, normalment ens ha afavorit.