Tornar a la normalitat
Amb els inicis del curs escolar, la frase “Ah, ja tornem a la normalitat!” és força general. La pronuncien amb alleujament els pares i les mares dels infants que comencen l’escola aquestes dies, però també dels adolescents que van a l’institut i dels joves que van a la universitat. No és pas una frase d’ara. Recordo la meva mare tornant de l’estiueig exclamant “Per fi, farem vida normal”. Aquesta asseveració em va produir sempre una enorme perplexitat. Què té d’apassionant la normalitat?
En efecte, es considera l’inici del curs escolar com un indicador claríssim de vida normal. Es torna als horaris, als cicles diürns i nocturns, a l’ordre. I també als espais disponibles. Alguns pares i mares tindran una mica de temps per anar al gimnàs; altres podran anar a treballar sense haver de deixar als grans que s’ocupin dels petits. Els adolescents i joves deixen de sortir cada dia perquè l'endemà hi ha classe. S’acaba el desori estival. Es produeix una separació generacional i un retrobament amb la gent del mateix grup d’edat. Cadascú marca el pas. Es treballa i s’aprèn. Es reconeix la normalitat sense saber si és nova o vella.
Els grecs feien servir la paraula skholé per designar això que avui és tan important per a nosaltres i ens permet tornar a la normalitat. Tanmateix, aquesta paraula tenia tot un altre sentit que el que li donem avui. El mot skholé volia dir “temps alliberat”, és a dir, un espai i un temps en què totes les coses que a la família i a la societat eren considerades normals ho deixaven de ser. La skholé va ser l’àmbit de l’excepció.
La injustícia, la intransigència, lamentablement, han estat i són “normals” (en el sentit d’habituals) en el món exterior a l’escola. Tanmateix, a l’escola s’allibera el temps de la por o de la ignorància. Per als grecs, era un reducte protegit de la guerra i la violència. Un nou territori on els més joves aprenen i descobreixen coses que potser no han vist abans. Es descobreix que es pot parlar fluixet, per exemple, o que no cal picar perquè et facin cas. També que la vida col·lectiva es pot organitzar en forma de república ciutadana. Això és el que van fer les escoles pioneres a Catalunya al tombant del segle vint. Però, també, skholé significava per als grecs temps d’oci, és a dir, un temps viscut improductivament. El temps per aprendre no està orientat a rendiment: és una experiència que es fa per plaer, sense objectius externs. El temps a la skholé (i per als que tenien la fortuna d’anar-hi) esdevenia una ocasió única d’albirar el món altrament.
Què ha de quedar dins l’escola i què no? Aquest és un debat que ja van tenir en el seu moment John Dewey i Hannah Arendt. Dewey va defensar la idea de l’escola com una continuïtat de la vida social (en un sentit positiu). Arendt tot el contrari, el replegament, perquè els joves, un dia, puguin canviar el món que han heretat. El mateix podríem dir de la tecnologia. Steiner va rebutjar que entrés a l’escola abans de secundària i en canvi Kilpatrick va defensar tot el contrari. Això de la normalitat escolar, doncs, trontolla una mica.
Som a principis de curs. Tothom en parla, però no sabem què comença exactament ni amb què enllaça. L’escola s’ha convertit en un lloc de pas, on l’hospitalitat dels mestres es practica diàriament. Els mestres estan sempre al lloc que toca: acompanyant els infants i ajudant les famílies a tornar a la normalitat que tant ajuda a tothom.
Amb la crisi sanitària i la digitalització escolar des de casa, hi ha qui qüestiona avui la pervivència de l’escola. Tot es pot trobar a la xarxa: és normal. L’estat de Nova York apunta amb preocupació l’elevat nombre de famílies que volen seguir amb el home schooling després de la pandèmia. L’escola rep per totes bandes. En canvi, el gran repte de l’escola és reconstruir el vincle educatiu, la capacitat d’establir un sentiment de pertinença amb la institució escolar i amb els altres per mitjà de la relació en persona. Com diu l’escriptora francesa Vinciane Despret, i com fan els ocells, a l’escola li cal, avui, redibuixar un règim de presència al territori.
Tornar a la normalitat per l’inici de curs és, doncs, relatiu, segons per a qui i on. En alguns llocs del món no hi ha retorn a la normalitat. Una part de la població té vetada l’entrada a l’escola per motius polítics o la pobresa ho impedeix. Llavors es priva els més joves de la llibertat genuïna que s’hi aprèn. Ser lliure també vol dir no témer anar més enllà de la normalitat i atrevir-se a imaginar l’excepció que obre horitzons indòmits.