Tornar a l'autonomisme?
El 23 de novembre passat el Tribunal Suprem del Regne Unit va sentenciar que el Parlament escocès no pot organitzar un referèndum sobre la independència d'Escòcia. A part de les consideracions jurídiques internes, la part doctrinalment més interessant de la sentència és la que es refereix al principi d'autodeterminació invocat pel Partit Nacional Escocès. Segons el Suprem, hi ha obstacles insuperables en el recorregut de l'argument basat en aquest principi, el primer dels quals és que el principi d'autodeterminació simplement "no hi juga cap paper".
Els jutges britànics van fer seva la doctrina del Tribunal Suprem del Canadà, que en el famós cas sobre la secessió del Quebec (Reference re Secession of Quebec, [1998] 2 S.C.R. 217) van considerar que cap dels supòsits que generen un dret a l'autodeterminació "externa" és aplicable al Quebec (colonialisme, opressió, negació de l'accés al govern). Per als jutges britànics, la conclusió del TS canadenc, segons la qual el Quebec no té un dret a la secessió unilateral emparat pel dret internacional, s'apliquen amb la mateixa força a la posició d'Escòcia dins del Regne Unit.
En una perspectiva comparativa, la sentència del TS britànic no és cap sorpresa en absolut. A part de citar explícitament el precedent canadenc, amb la sentència del 23 de novembre els jutges britànics s'arrengleren amb els col·legues alemanys i italians que en el passat han hagut de pronunciar-se sobre la mateixa qüestió a propòsit de Baviera i del Vèneto respectivament.
Per més previsible que fos, per al moviment independentista català la sentència del 23 de novembre va caure com una galleda d'aigua freda. Que Espanya es negui a acceptar un referèndum d'autodeterminació a Catalunya ja no es podrà seguir presentant com una anomalia pròpia d'una democràcia defectuosa com l'espanyola. Potser és més aviat al contrari i la negació de la secessió interna és un tret nuclear de les democràcies occidentals. Davant d'aquesta constatació, quines vies queden perquè Catalunya pugui assolir les seves aspiracions nacionals?
La primera reacció a la sentència és la que il·lustra l'article del professor Requejo publicat recentment en aquestes mateixes pàgines ("Escòcia: democràcia i legalitat", 24/11/2022). Per a Requejo, la sentència britànica mostra que hi ha un conflicte entre el constitucionalisme i la democràcia i en aquest conflicte cal prendre partit per "la legitimitat democràtica que suposen les nacions minoritàries, inclòs el dret a separar-se del seu estat". En termes dels escenaris institucionals sobre el conflicte Catalunya-Espanya que el mateix Requejo dibuixava en un article anterior ("Set escenaris, dues conclusions", 25/10/2022), la idea seria que si l'escenari 6 falla ("referèndum com els efectuats al Canadà o al Regne Unit"), el que cal fer és passar a l'escenari 7 ("independència fàctica de Catalunya").
La reacció de Requejo parteix de la base que cal seguir professant el principi de nacionalitat. Sorprèn que algú que acusa el TS britànic de refugiar-se en interpretacions conservadores del dret internacional mantingui una creença tan ferma en un principi tan "actual" com el que diu que hi ha d'haver una plena identitat entre nació i estat, en virtut del qual tots els grups nacionals tenen dret a constituir-se en estats independents. Si estiguéssim disposats a posar aquest noble principi entre parèntesis, podríem explorar altres escenaris dels que Requejo considerava en l'article esmentat.
Un cop descartats els escenaris de màxims (la independència fàctica i el referèndum) caldria anar baixant en l'escala d'intensitat. L'escenari 5 és el federalisme, amb dues variants: la més exigent amb l'acomodació del pluralisme nacional seria un estat federal plurinacional, i la menys exigent, una federació uninacional, que augmenti en un cert grau l'autogovern de Catalunya. Més enllà de dir que les federacions uninacionals tendeixen a la centralització (Alemanya i Àustria, com si la hiperdescentralitzada Suïssa no fos també una federació uninacional), Requejo no va fer cap més comentari sobre aquest cas. Però el silenci de Requejo és absolut pel que fa a l'esglaó següent, l'escenari 4, que ell mateix anomena "autonomisme incremental". El cas del País Basc potser és una il·lustració en temps real d'aquest escenari hipotètic. A cada negociació, en comptes de plantejar objectius maximalistes, el País Basc millora les seves competències i enforteix el seu autogovern. Així com el president Aragonès ja no persegueix l'amnistia sinó "els efectes de l'amnistia", podria ser que els successius governs bascos estiguessin assolint els efectes de la sobirania sense perseguir-la obertament. La política comparada, de la qual el professor Requejo és un gran adepte, indica que l'autonomisme pot ser una solució per a l'acomodació plurinacional que no solament resulta pràctica sinó que també pot ser satisfactòria.
