Tornar al referèndum
L’entorn sobiranista, avesat ja als alts i baixos emocionals, viu des de fa setmanes angoixat per les dificultats que troben Junts pel Sí i la CUP per assolir un acord d’investidura. Hi ha motius de sobres: probablement unes eleccions al març suposarien un daltabaix important per al sobiranisme, que trigaria temps a tornar a estar en disposició de plantejar un repte seriós a l’Estat. Anar a demanar el vot, sis mesos després del vot de la teva vida, amb un fracàs d’aquestes característiques sota el braç, no sembla la millor opció.
I, tanmateix, aquesta no és la qüestió important que ha d’encarar el sobiranisme. El debat nominalista sobre la figura d’Artur Mas ha segrestat el debat de fons. Formar un govern és, avui, una condició necessària per mantenir el pols amb l’Estat. Però en cap cas és suficient. Si demà mateix hi hagués una investidura — d’Artur Mas, de Winston Churchill o del general De Gaulle, tant li fa —, el problema de veritat romandria: el plebiscit del 27-S no va donar una majoria absoluta de vots independentistes.
Es pot emmascarar de moltes maneres, però la realitat s’acabarà imposant: la gran victòria independentista del setembre, el famós 48%, habilita la majoria parlamentària per fer moltes coses. Entre d’altres, per portar el pols amb l’Estat un pas més enllà. Però no l’habilita per proclamar unilateralment la independència. És una qüestió elemental de lògica democràtica, però també de realisme polític: si ja és prou difícil recaptar suports internacionals per a una causa incòmoda com la catalana, sense una majoria democràtica clara sembla una missió impossible. I, sense suports internacionals ni un acord procedimental amb l’Estat, les dificultats seran insalvables.
Una part de l’independentisme ha preferit, si més no en públic, fer com si no passés res. Repeteixen que el 27-S va generar un mandat democràtic per la independència i que ara només cal executar-lo. Però és un greu error: per molt que vulguis, no es pot obviar la realitat. Cal plantejar el debat amb franquesa, i assumir que això passa per esmenar a fons el full de ruta pactat. Per plantejar una ruptura amb l’statu quo constitucional, cal bastir una aliança que vagi clarament més enllà del 48% del 27-S. 1,96 milions de vots i 72 diputats són molts. Però no són prou. Però sí que hi ha, ja avui, una majoria potencial per a la ruptura: de fet, l’statu quo només va aplegar un 39% del vot.
La clau de volta per articular, de nou, una majoria qualificada passa necessàriament per recuperar un element que mai no s’hauria d’haver abandonat: el referèndum. És amb referèndums com es dirimeixen les demandes d’independència en contextos democràtics. No és viable plantejar un procés de secessió que no passi per un referèndum en què es pregunti directament i explícitament sobre la independència. A més, la del referèndum és una demanda que compta amb un ampli suport popular, té al darrere una majoria indiscutible i, aquesta sí, transversal de la societat catalana. El referèndum és la palanca del canvi, la clau que obre el cadenat constitucional.
El fet que una part de l’independentisme intenti evitar aquest debat és perillós, perquè deixa un espai que, alguns, volen emprar com a porta de sortida del que ja perceben com un atzucac en què mai no s’haurien d’haver ficat. En el punt en què estem del procés, la demanda del referèndum no pot ser, de nou, una demanda inconcreta i etèria com voldrien alguns dels que aquests dies hi fan referència, sinó una exigència inajornable.
Ara ja sabem que si volem votar, cal que arrenquem literalment el referèndum, o l’executem sense el vistiplau de l’Estat. Per poder exercir el dret a decidir, les institucions catalanes han d’estar preparades per generar, i suportar, una tensió política extraordinària amb un Estat que, de moment, no s’ha mogut ni un mil·límetre de les seves posicions. Però al darrere d’aquesta demanda hi ha una majoria democràtica tan inqüestionable que, amb una gestió decidida, té la capacitat de fer inevitable el que molts veuen encara avui com a impossible.
I això és, precisament, el que l’independentisme ha de garantir: que el necessari retorn a la demanda del referèndum no es converteixi en una excusa per aigualir i dilatar indefinidament la qüestió. Per garantir això, cal que l’independentisme parteixi de la posició de força que van determinar les urnes al setembre. Hi ha sectors molt influents que busquen precisament evitar això, i anhelen un retorn als temps del peix al cove. I el bloqueig de les negociacions per formar un govern és, possiblement, l’excusa que necessitaven. Aquest és el debat, ara.