L’OBSERVADORA

La tornada dels obstacles

La tornada dels obstacles
i Esther Vera
27/08/2016
4 min

Serà finalment una exigent cursa d’obstacles en una pista d’atletisme, una marató o un viacrucis, però la tornada política promet moltes emocions, i seria desitjable que també comportés racionalitat.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Una qüestió de confiança. A Catalunya els primers obstacles a saltar seran l’Onze de Setembre i la qüestió de confiança. El cansament social és perceptible, però també es reforça constantment amb la impossibilitat d’acord amb l’Estat, ja sigui amb un govern format pel PP o un govern d’esquerres, i els últims mesos també han deixat en evidència la naturalesa retràctil del referèndum d’Iglesias. Les raons per sortir al carrer estan més vives que mai, malgrat el cansament de molts. Sobretot el cansament dels que creuen en la màgia d’una independència exprés, sense costos ni riscos.

En la recomposició del mapa polític, els moviments més interessants es produeixen ara al voltant d’Ada Colau. L’alcaldessa de Barcelona expressa amb habilitat les diferències entre En Comú Podem i Catalunya Sí que es Pot. Colau representa una esquerra molt diferent de la de Joan Coscubiela o Lluís Rabell, i juga amb intenció política amb l’ambigüitat per apropar-se a molts ciutadans d’esquerres que tenen dubtes i crítiques a fer al procés. És important que l’alcaldessa de Barcelona vagi a la manifestació per ampliar una base social que amenaça de fer-se més estreta a cada pas que es fa. Serà una presència necessària per al procés, però no suficient, perquè l’ambigüitat dels comuns és part de la seva estratègia política.

La qüestió de confiança sembla que el president Puigdemont la superarà, després de l’aprovació de les conclusions de les comissions d’estudi del procés constituent. La CUP ha percebut que el descarrilament era possible després de sabotejar els pressupostos. A més, Puigdemont no veu malament un referèndum unilateral, malgrat les tensions que provoca a dins del seu partit per la fragilitat que va mostrar el 9-N en la cooperació dels treballadors públics i l’amenaça sobre els Mossos d’Esquadra. La votació de les conclusions va recuperar la majoria independentista de 72 diputats, però posa Carme Forcadell en la via penal si depèn de la Fiscalia de l’Estat. Mentre molts es pregunten si aniran a la manifestació, un esforç francament limitat, la justícia continua impertorbable amb decisions serioses que afectaran el futur polític i personal de Forcadell, Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs.

La italianització no surt gratis. Fa 250 dies que l’estat espanyol està sense govern i aparentment no passa res. És una visió enganyosa perquè la inacció, la paralització de l’administració, implica que es deixin de prendre decisions estratègiques amb efectes a mitjà i llarg termini, com les polítiques realment transformadores en matèria de pensions, mercat laboral i infraestructures, que sempre es posposen excepte quan s’és al caire del penya-segat o ja s’està caient en picat. El govern del PP només deixa d’estar en funcions per executar decisions recentralitzadores dissimulades en el consell de ministres amb la comoditat d’un Parlament absent. L’economia catalana creix per l’exportació i la inversió, el preu de les primeres matèries hi ajuda, però la demanda interna cau i els pressupostos estan prorrogats. De fet, els comptes del 2017 de la Generalitat no es poden ni començar perquè el ministeri d’Hisenda no ha enviat a Catalunya la xifra de les bestretes del sistema de finançament que li pertocaran. El sobre que es donava físicament en l’últim Consell de Política Fiscal i Financera, abans de l’estiu, a cada comunitat precisant-ne la xifra -i que els últims anys s’havia convertit finalment en una comunicació per mail- a hores d’ara no existeix. Com es fa un pressupost sense conèixer-ne els ingressos?

“Els nostres fills s’odien”, però Catalunya uneix. La paràlisi d’Hisenda està relacionada amb l’absència de govern i les negociacions amb C’s. Els de Rivera intenten posar un gran llaç a l’acord, però el partit que feia bandera de la regeneració s’ha reduït a garant de la unitat d’Espanya model PP. Renunciant a la regeneració i centrant-se en la fixació contra el català amb l’excusa d’introduir la tercera llengua, que no s’aprèn perquè en realitat no s’ensenya ni s’exigeix en condicions, i no perquè el català sigui la llengua principal a l’escola.

Després d’una investidura fallida de Pedro Sánchez li arriba aquesta setmana el torn de fracassar a Rajoy. L’acord amb Ciutadans no és suficient per garantir l’elecció del líder del PP, a qui Rivera donarà suport tot i haver-lo considerat referent de la corrupció i la pobra qualitat democràtica. La política és una ciència poc exacta i les relacions personals dominen sovint les decisions racionals. Com diu un antic líder socialista, els pactes són difícils perquè “nosaltres ens portàvem malament, però els nostres fills s’odien”. Amb tot, a C’s han decidit oblidar el menyspreu que Rajoy expressa contra el seu líder en privat i que traspua sense gran subtilesa en públic. Tant Rivera com Rajoy volen sobreviure. El motor comú per saltar l’obstacle de la investidura serà el jacobinisme.

‘The Militant’ i la seva divisa. No només els polítics i els ciutadans s’enfronten a la cursa d’obstacles. També la premsa. El món polític, en general i per la seva forta exposició pública, sovint considera que mereix un infantil reforç positiu constant, i considera excessiva la capacitat crítica i la llibertat periodística. Els uns i els altres, tots els partits. A l’ARA continuarem treballant únicament per als nostres lectors, com fins avui. Al Greenwich Village de Nova York es va inaugurar el 1989 un mural de 20 metres d’alt i 25 metres d’ample en una façana lateral. Hi havia escrita la divisa “La veritat no és suficient, és necessari explicar-la”. La llàstima és que la frase la firmava Fidel Castro, no precisament un lluitador per la llibertat d’opinió, i l’acompanyaven els retrats de grans revolucionaris que inspiraven la publicació comunista irreductible The Militant. L’edifici ja no existeix. Nosaltres no aspirem a explicar LA veritat, l’ortodòxia. Tampoc som dels periodistes que es creuen infal·libles i donen lliçons de periodisme. Ens apropem als fets amb la màxima honestedat i exigència possibles i donant totes les claus, còmodes i incòmodes, per a la seva interpretació. La nostra lleialtat és a la informació, als nostres lectors i a la nostra utilitat social, i ens comprometem cada dia amb els principis fundadors de l’ARA. Benvinguts a un curs polític apassionant.

stats