Tornada als clàssics

És cert que els registres obtinguts pel partit durant el darrer cicle electoral han estat entre ínfims i irrellevants: un 3,10% dels vots en els comicis locals del maig de 2019, un 7,43% a les generals del novembre següent, un 3,85% a les catalanes del febrer de 2021. Tanmateix, mentre les municipals s’acosten i en un escenari barceloní que s’endevina crucial, no em semblaria just que la sorollosa política de fitxatges del PSC de Collboni eclipsés del tot l’aposta que fa a la capital del Principat el Partit Popular de Núñez Feijóo. Al capdavall, ¿per ventura era senzill trobar-li substitut a l’histriònic Josep Bou i Vila, l’empresari flequer, exlegionari i bomber aficionat, l’home dels vuit cognoms catalans?

El dedazo, naturalment, s’ha fet des de Génova 13, Madrid, i ha recaigut en Daniel Sirera Bellés. Com que la memòria és flaca i abunden els electors joves, és possible que molts l’hagin cregut un nom nou. Res més lluny de la realitat: el senyor Sirera acumula 37 anys de militància al PP; hi ingressà –a través de les Nuevas Generaciones– el 1986, sota el lideratge interí de l’avui oblidat Juan Manuel Fabra i mentre es congriava la llarga hegemonia del fernandisme. Durant el vintenni següent, el badaloní Sirera va fer en aquella casa tots els papers de l’auca.

Disciplinat quadre juvenil, regidor de Barcelona (1996-1999), diputat al Parlament a partir del 1995, secretari d’acció política del PPC des de l’any següent, secretari de comunicació el 2004, hàbil a acomodar-se als successius lideratges i a aprofitar sempre el vent dominant, Dani Sirera va veure l’oportunitat de la seva vida l’estiu del 2007, quan l’exministre Josep Piqué es va atipar del placatge ultra dels Acebes i Zaplana al mateix temps que Rajoy decidia deixar-lo caure. Piqué dimití irrevocablement aquell 19 de juliol, i l’endemà el vèrtex madrileny ja havia designat com a successor el jove membre de la vella guàrdia que era el diputat Daniel Sirera.

Es tractava, per descomptat, d’un lideratge transitori, provisional, però qui l’ocupava intentà consolidar-s’hi. Com? En el context d’efervescència nacionalista estimulada per la tramitació del nou Estatut i davant la ferotge reacció hostil del PP –recollida de signatures, recurs al Tribunal Constitucional...–, Sirera considerà que, per enfortir-se com el predilecte de Madrid, li calia excel·lir en espanyolisme “desacomplexat” (“no existeix la identitat catalana”, “los nacionalismos son cánceres en la política española”), congraciar-se amb Vidal-Quadras i amb Jiménez Losantos i mostrar-se un rival insuperable del novell partit Ciutadans. Per acreditar-ho, el febrer de 2008 publicà un llibre, Tan catalán como tú, que de fet havia escrit un tal... Juan Carlos Girauta.

Fou debades. Després d’una pugna en què es disputaven els favors de Génova 13 el fill d’un militar i comandament de la Guàrdia Urbana barcelonina sota el franquisme (Alberto Fernández), el fill d’un agent d’aquell mateix cos (Sirera) i la filla d’un brigada de la Guàrdia Civil (Alícia Sánchez-Camacho), guanyà la filla del brigada. Sirera mantingué l’escó a la Ciutadella encara un parell d’anys, i després es beneficià de la condició de “societats de mútua protecció” que els partits polítics solen tenir envers els seus quadres descavalcats. Primer hom li trobà un modus vivendi a l’entorn del PP valencià, i des de mitjan 2012 obtingué càlid refugi al Consell de l’Audiovisual de Catalunya durant gairebé deu anys.

És doncs un home que suma quinze anys allunyat de la visibilitat política aquell que Alberto Núñez Feijóo ha escollit per encarnar a Barcelona el seu pretès “catalanisme cordial” i desbrossar el camí del gallec cap a la Moncloa. Un home que, durant la seva darrera etapa en primera línia, havia festejat amb els Vidal-Quadras, els Federicos i els Girautas.

Sí, resulta obvi –la seva trajectòria ho acredita a bastament– que Daniel Sirera és capaç d’adaptar-se a tots els matisos discursius que el PP pugui adoptar a Catalunya, i que tampoc no són gaires ni gaire variats. Ignorem encara quines tecles precises ordenarà polsar Feijóo, però no podem perdre de vista que, en el territori de la dreta espanyolista radical, a Barcelona la competència el proper mes de maig serà aferrissada. Per als Ciutadans d’Anna Grau mantenir-se al consistori barceloní és gairebé una qüestió de vida o mort.

Vox no estalviarà cap excés demagògic a fi d’entrar-hi i allunyar el fantasma del declivi. I els Valents d’Eva Parera mostraran segurament el fervor del nouvingut al camp de l’ultraespanyolisme. ¿Sirera Bellés tindrà prou esperons per fer-se valdre enmig d’aquesta gallera?

Més enllà de l’eventual efecte Feijóo, la central madrilenya del partit ja ha començat a enviar-li reforços. L’altre dia, en la seva triomfal compareixença a l’Ecuestre, Isabel Díaz Ayuso li dedicà unes floretes de suport. Més en vindran però, si no fossin suficients, l’alcaldable popular sempre pot comptar amb el consell d’una antiga rival, Alícia Sánchez-Camacho, la James Bond de La Camarga, la Charlie (d’Els àngels de Charlie, vull dir) que encarregava les feines brutes al comissari Villarejo, avui còmodament protegida darrere l’acta de senadora autonòmica per Madrid. Perquè després diguin que els partits són desagraïts.