Torna 'Òpera en texans'

Nova temporada d' Òpera en texans , que va començar de manera magistral al 33 amb La bohème i un viatge llampec a París. Una opció magnífica perquè marca la diferència respecte de tot el que s'emet en aquests moments a la televisió. No hi ha res que s'hi assembli. Manté l'equilibri fantàstic entre la dosi per a melòmans i els analfabets lírics. Ningú no s'hi troba estrany. I el que cada vegada s'hi troba millor és el presentador, Ramon Gener. Com un cantant d'òpera que ja ha pres les mides al protagonista i domina la partitura, conversa amb el taxista parisenc i li demana que posi un CD al cotxe, explica una ària des del mig de la calçada i demana taula al Moulin Rouge. Està patint una mica l'efecte gall d'indi: el tupè li creix proporcionalment a la voluntat d'agradar. I ara les ganes ja són moltes perquè ha tastat la mel de l'èxit. Sap que ha funcionat i això li dóna confiança. Tanta, que es desviu amb un fervor enorme per transmetre el missatge. Mou els braços tan exageradament per comunicar l'energia de la seva passió que hi ha moments que l'espectador se sent desbordat. Més que empatia, amb una despesa tan excessiva d'intensitat narrativa l'observador sent que potser no està a l'altura d'emocions tan elevades. L'atenció es desvia cap a la teatralitat del presentador. No sempre, només a estones. Està bé posar-se els texans però tampoc cal estripar-los amb un devessall de vigor i delit. Però malgrat que Gener es passi ocasionalment de frenada, el programa és excel·lent. La realització pels carrers de París era elegant i lluminosa, el tour de pianos amagats per establiments d'aire bohemi de la ciutat, magnífic. A més, lluny de construir un espai carrincló parlant d'una òpera tan melodramàtica com La bohème , la música de contrast i les noves tecnologies per observar imatges d'arxiu eren intel·ligents i trencadores. Un programa intens, divulgatiu i bonic que la BBC ja voldria per a ella.