Lokman Slim havia sobreviscut a tantes amenaces que semblava l’excepció a la norma no escrita que dicta el Líban, segons la qual qui conserva la independència i l’esperit crític ho pot pagar amb la vida. L’intel·lectual, fundador amb la seva dona, Monika Borgman, del centre de recuperació de memòria històrica Umam i habitual de la premsa i les tertúlies, en què defensava la laïcitat i un sistema polític democràtic més enllà de castes i contingents sectaris, portava dècades enfurismant amb les seves crítiques el partit xiïta Hezbol·lah per les seves interferències al Pròxim Orient i les seves pròpies accions dins el País del Cedre.
Ho feia a força de dir el que pensava, d’organitzar exposicions i taules rodones on criticava sense excepció tots els grups sectaris que s’havien implicat en crims durant la guerra civil -17.000 persones continuen desaparegudes des d’aquell conflicte, que es va acabar el 1990-, i no s’alineava amb la seva pròpia secta. Lokman, xiïta de naixement, seguia vivint als suburbis xiïtes controlats per Hezbol·lah -a Haret Hreik, el seu nucli central a Beirut- tot i les múltiples topades i amenaces del Partit de Déu. Ho va fer fins dijous, quan va ser trobat mort amb tres trets al cap dins del cotxe llogat amb el qual havia anat a visitar un amic al sud de país. Dijous al matí, Monika Borgman havia tuitejat -cosa estranya en ella- una crida desesperada a les xarxes socials. “El Lokman no respon al telèfon i ningú l’ha vist des d’ahir a les 8 del vespre. Sisplau, compartiu qualsevol informació”. Poc després trobaven el seu cos, cosa que commovia un país que no acaba d’acostumar-se al fet que els seus pensadors siguin silenciats amb les armes.
A finals de 2019, un matí casa seva havia aparegut coberta de pintades que deien: “Glòria als que et silenciïn” i “Hezbol·lah és l’honor de la comunitat islàmica”. Per si calen més pistes, Lokman va ser executat en territori de Hezbol·lah, on tot el que passa és sabut, consentit o comès pel Partit de Déu. Fill d’un antic diputat xiïta, l’advocat i jurista Mohsen Slim, Lokman va estudiar filosofia i llengües antigues a la Sorbona de París abans de tornar al Líban a finals dels anys 80, quan la guerra encara dessagnava el país. Va dedicar la vida a impedir que les memòries del conflicte s’oblidessin i això obrís pas a una nova edició del bany de sang, en un país dividit per 18 comunitats sectàries i per un sistema polític que perpetua la divisió i dificulta el secularisme. Ho va fer mitjançant documentals, pel·lícules, debats, tertúlies i el seu centre d’exposicions.
Al Líban, que arrossega un reguitzell insuportable d’assassinats polítics, feia vuit anys que no mataven cap figura coneguda: l’última va ser Mohammad Chatah, exministre d’Economia, que va volar amb un cotxe bomba el 2013 amb els seus tres guardaespatlles. També ell criticava obertament l’actuació de Hezbol·lah en la guerra de Síria i en altres aventures iranianes al Pròxim Orient, i el perill que representa per al Líban. Però la pandèmia té ramificacions inescrutables, entre les quals la impunitat que s’ha generat al món ara que els països estan massa preocupats en salvar les seves economies i els seus pobles. La Xina continua el seu genocidi cultural a Xinjiang, Rússia deté milers d’opositors només per haver defensat Navalni i la junta militar birmana s’autoaplica un cop d’estat per treure’s de sobre els civils als quals havia introduït en el poder, sense que ningú s’immuti.
Molts temen que l’execució de Lokman reobri el parèntesi dels assassinats polítics al Líban, i que aquest període sigui el pròleg d’un nou conflicte civil en un país sempre al caire de l’abisme. Els últims anys Hezbol·lah ha après molt sobre impunitat. La seva implicació en les guerres de Síria i el Iemen, on dona suport als interessos de Teheran -amb qui l’uneix, al costat de Damasc, un pacte de protecció mútua- li ha costat un preu en vides de combatents, però la falta de crítiques ha augmentat la seva arrogància. En els cables de Wikileaks, Lokman apareixia vinculat a l’ambaixada dels Estats Units perquè donaven suport als seus projectes culturals. Els que esbomben aquells missatges per justificar la seva mort es retraten a si mateixos. Un dels seus últims projectes va sorgir per investigar el destí dels desapareguts de la guerra del Líban. Es va dir Badna Naaref, Volem Saber. La seva obstinació per buscar la veritat és el que l’ha matat, i no hi ha esperança que algun dia sapiguem amb seguretat qui ho va fer, llevat que, com demana la seva família, ho investigui la justícia internacional.
