El nou govern d’esquerres espanyol acaba de ser investit enmig d’un panorama d’inestabilitat i incertesa a Europa i al món, fet que pot reduir dràsticament la seva capacitat d’actuació.
El 2020, la pandèmia trasbalsava la política econòmica europea. Encara eren presents els efectes de la crisi del 2008, davant la qual la UE va reaccionar preconitzant la disciplina fiscal, la priorització de l’equilibri entre ingressos i despeses per sobre de qualssevol altres condicionants socials i polítics.
Els fonaments d’aquesta estratègia es trobaven en el pacte d’estabilitat i creixement aprovat a Maastricht l’any 1997 com a preludi de la Unió Econòmica Monetària. Les normes establien l’obligació dels països de complir amb uns topalls màxims del 60% de deute públic sobre el PIB i del 3% de dèficit públic, és a dir, de despesa respecte al total d’ingressos.
Després del 2008 les autoritats europees, emparades en la línia aplicada també per l’FMI i el Banc Mundial, van defensar la sacralitat d’aquestes normes més enllà dels costos socials i polítics que pogués tenir la seva aplicació, però la pandèmia va canviar el panorama.
El març del 2020, la UE emprèn un nou camí marcat sobretot per dos elements definitoris: l’aprovació del pla de recuperació i resiliència, que suposa una inversió pública sense precedents, i el sosteniment de gran part d’aquesta despesa a partir de l’emissió de deute comú, una via que havia estat tabú després de la crisi del 2008.
El deute comú és una de les expressions més rellevants de la solidaritat europea, de l’inici d’una unió fiscal que permeti una major redistribució de la riquesa entre el nord i el sud d’Europa, i és una mostra de la corresponsabilització del conjunt de la Unió sobre la situació econòmica, política i social a conseqüència de la crisi del covid i de la posterior invasió d’Ucraïna.
Aquesta nova política macroeconòmica de la UE ha marcat la primera legislatura del govern d’esquerres a Espanya, però avui Europa es troba en un context diferent. El pacte d’estabilitat i creixement es va suspendre el 2020 i segueix suspès fins a finals d’aquest any. Les darreres dades anuals mostren que a la UE la mitjana de deute públic és del 83,5% del PIB i tretze països es troben per sobre del límit. Alhora, el dèficit mitjà se situa en el 3,3% del PIB mentre dotze països superen el topall, amb Itàlia, Romania, Hongria i Malta per sobre del 5% i Espanya o França per sobre del 4%.
Aquest divendres es reunien els ministeris d’economia i finances dels països de la UE i sembla ser que estan molt a prop d’un acord que mantindria els límits de dèficit i deute però amb major flexibilitat en la seva aplicació. Cal seguir atentament com acaba el debat, però el text que s’està discutint i els posicionaments d’alguns països suggereixen que hi haurà pressions de les autoritats europees i financeres globals perquè s’imposi un cert retorn a l’austeritat.
El resultat d’aquest debat pot ser definitori per al nou govern. Davant el discurs de l’odi i la por de la dreta i l’extrema dreta, les esquerres han de poder oferir la seguretat dels drets garantits amb polítiques públiques sòlides i equitatives. Una alternativa a la por ha de ser capaç de concretar la promesa d’una vida millor i, per aconseguir-ho, caldran polítiques decidides en una conjuntura econòmica que no facilitarà la tasca.
