Ha començat el ball del finançament, que funciona provisionalment des de 1986. És una d’aquestes provisionalitats que duren tota una vida, i així permet una mica de joc polític de tant en tant. El darrer acord de revisió del finançament autonòmic (sota l’ègida Zapatero) entrà en funcionament a 2009, i des de 2014 està pendent de revisió. El primer any, 2009, va millorar els recursos per Catalunya... però, com sempre en les anteriors dècades, a partir del segon any de vigència de l’acord es van torçar les coses, i s’anà tornant a l’estadi previ, molt insatisfactori.
La qüestió de Catalunya i els acords de revisió del finançament és de nota. Els cinc acords històrics des de 1986 (cinc de cinc negociacions, quatre amb governs CiU i una amb Tripartit) han tingut la mateixa trajectòria: cada acord millorava la situació respecte a l’any anterior al de l’entrada en vigor, però aquesta millora es diluïa en gran mesura, àdhuc totalment, en els anys posteriors. És com si cada acord històric fos una caixa ben gran amb un llaç ben bonic que, un cop oberta, portés a una altra caixa interior amb una cosa d’aquestes dels concursos que diu: “Proveu-ho una altra vegada”.
Des de 2009 no hi ha hagut una "altra vegada”. El ministre Montoro Romero, amb govern del PP, ho intentà a 2015... sense massa ganes, realment. Llavors el govern català decidí no participar en les negociacions i converses prèvies al ball, i la fase final mai va arribar. La posició del Govern obeïa a dos motius. Un, institucional: es reclamava un tracte bilateral amb el govern central. Recordin, era 2015. L'altre, més polític: en les anteriors revisions del sistema de finançament, el govern català havia actuat de desllorigador de problemes d’infrafinançament de les comunitats més poblades i havia rebut estopa per insolidari, sense treure’n una millora significativa i duradora dels acords. No semblava apropiat tornar a fer d’ase dels cops. Tornin a recordar, era 2015.
Ara ja no som a 2015, sinó a punt d'entrar a 2022. El govern de Sánchez s’ha proposat de veritat revisar l’acord del sistema de finançament. A part de converses prèvies, fins i tot ha començat ja a sonar la música del ball.
La primera cançó es diu "població ajustada". És una de les boletes més interessants del joc. S’agafa la població de cada regió i es diu que no val, i que es comptarà una altra població més "ajustada" al que costen els serveis. Hom pensaria: ostres, finalment han decidit considerar el que costen les coses a cada regió (nivell de preus regional). Però no: es barregen conceptes de dispersió, envelliment, buidament... curiosament, conceptes que ja es tenen en compte en altres parts del sistema i que, en realitat, ben sovint redueixen costos!
Cap estat políticament descentralitzat munta aquests escàndols per determinar la distribució regional de recursos. Esclar que Espanya és un estat administrativament descentralitzat; no ho és, però, políticament (si hi hagués descentralització política els tribunals no fixarien percentatges de llengües a les escoles). Per tant, s’usa aquest sistema pel que s’usa sempre l’arbitrarietat: per afavorir uns i perjudicar uns altres.
Les afavorides són, com habitualment, les regions de l’altiplà peninsular que envolten Madrid i les del nord-oest (recordin que el País Basc i Navarra no són convidats en aquesta festa, i mengen a part): ambdues Castelles, Extremadura, la Rioja, Cantàbria, Astúries, Galícia, Aragó... I les més perjudicades, Andalusia, Catalunya, Madrid i País Valencià. Per cert, al País Valencià, regió degana en infrafinançament, han celebrat com a fita històrica que el govern central comuniqui la "població ajustada" ans d’aplicar-la. D’ací a negociar-la, en veurem el camí (els millors desitjos)... que probablement acabarà amb una nova decepció rebuda amb la millor cara possible. Al capdavall, com deia Gato Pérez a Pedro Navaja, “si naciste pa’ martillo, del cielo te caen los clavos”.
I mentrestant, què ha de fer el govern de la Generalitat? La cosa és complexa. El primer moviment del govern central, tot considerat, empitjora la situació de Catalunya. Una possible via és negociar perquè les coses es queden com estan, i expressar satisfacció amb la consecució (si s’aconsegueix), o si es pot simular que s’aconsegueix, encara que sigui només per al primer any, com sempre. Però això tindria una contraindicació òbvia: si el govern central perjudica els actuals feus del PP, Andalusia i Madrid, amb l’aplaudiment de Catalunya, el soroll resultant podria afavorir el triomf de PP i Vox a les properes eleccions.
Una altra possibilitat seria canviar de xip: participar en el ball, i fer propostes "més generoses i solidàries", encara que empitjorem una mica, a fi “d’estalviar-li cost electoral al govern central", i allunyar la perspectiva d’un govern PP+Vox. Aquesta opció no deixaria de ser una orientació consistent amb la dominant en la política catalana en els darrers temps.
Esclar que sempre queda l’alternativa de mirar-s’ho una mica de lluny. I amb discreció i bona lletra, mirar de minimitzar danys. Val més això que res.
