El món i els selenites ens miren. El que passa avui a Catalunya és seguit amb sismograma i llargavistes a Malibú i a Mercuri. La fractura és la factura. Catalunya és pornogràfica, per exhibicionista, descarnada. Catalunya és topless existencial malgrat que jugui a dur rebequeta moral. Som el ganivet i el satisfyer quan ja no queda res. Per això, el globus terraqüi i la confederació extraterrestre han entès que la cosa només va d’això: Tor i Fórmula 1.
Catalunya sempre ha estat un tall de pernil salat atrapat, devorat per dues llesques caníbals. Som funàmbuls tremolant a la sirga de la vida. Mig-mig. Ai-ai. I tota aquesta dualitat protohamletiana. Som ser i no ser i ves a saber. Però ja no hi ha entremig. No hi ha menestrals, classe mitjana, oficinista de l’entrecuix, pagès mig esllomat i mig alçat. El món està esquarterat (políticament, econòmicament, neuronalment...) i Catalunya és el seu laboratori carnisseria.
Hi ha una Barcelona que vol ser la Fórmula 1. I qualsevol cosa que sigui gran, gegant, colossal. Qualsevol cosa, o ésser, trufat de fum, soroll, olor. Qualsevol cosa que cremi. Ràpid, ràpid. Qualsevol cosa que sigui vist i no vist. Qualsevol cosa que sigui un orgasme a les 16.34 h exactes i precises. I després ja està. Una nit de petards de Sant Joan com a model de ciutat.
Hi ha una Catalunya que, admirada, sorpresa, marejada, ha descobert que ella també és Tor. Això d’en Carles Porta no és una sèrie de televisió: és una Constitució de país. Tor, i que cadascú se l’embeini per on cregui, és una defensa de la terra. Del que es trepitja. Del que s’ensuma, del que es pot perdre, del que es pot guanyar, de tot. Però Tor és alguna cosa més. Tor no és efímer com la Fórmula 1: és un bressol d’eternitat. De fet, no és Tor: és Porta. El paio porta trenta anys fot-li i fot-li. Pic i pala, xiquet. Pic i pala. Tot costa i costa molt. Lliçó de tecnologia de passat-present-futur: l’espelma. Llum fidel que no s’apaga. El software català són les persones. El hardware, el bòlid de Fórmula 1, marxa; Tor es queda.
Mireu-los de fit a fit. La Fórmula 1 és una cosa, un producte, un el que sigui, que és arreu. Repetitiu, clònic, fabril, placebo. Tor és únic: només és a un lloc però volta l’Univers i també el pot veure tothom. Tor és moixernó, àrnica. Només es pot trobar aquí. I porta aquí d'ençà que els segles habiten aquí. Però... Tor també és el passeig de Gràcia i el passeig de Gràcia és Tor. La benzina de la vida. La Fórmula de l’existència.
Barcelona viu del que fa més d’un segle van fer uns paios que eren catalans i volien ser catalans i demostraven al món què era ser català: el modernisme. La ciutat viu de renda. El valor és aquest. No s’ha mogut. Tot ha canviat. Però allò hi és. Per això van fer circular els cotxes de Fórmula 1 pel photocall original del modernisme. Es viu d’allò, però es pretén viure d’això. Eternitat versus fugacitat. Vist per sempre i vist i no vist. La substitució i el tuning és fet. L’incendi de ciutat com a aposta de model energètic existencial. Rostisseria humana de pollastres a l’ast fent tombs per la ciutat. Barcelona Barbacoa.
Tor també crema des de fa més d’un segle. Foc de llenya i sang. Història d’històries d’una lluita. El foc és de lluita, no de barbacoa. Perquè hi ha un foc. No és pirotècnia. Hi ha un foc i és amb el que van construir la Barcelona de fa més d’un segle. Ho van fer amb la forja de les pedres del demà. Cada època somia la següent. Barcelona ara somia ser fum, benzina i ferro. D'aquí a un segle ningú se’n recordarà, d’això. Terra cremada. Tor ja té l’explicació per a ara i el segle vinent. L’espai sideral, el món, Catalunya és aquí: Fórmula 1 i Tor.
