Tor i Andorra: dues narratives

Uns amics andorrans em van regalar fa anys l'edició facsímil d'un llibre ben curiós però poc conegut: el Manual Digest de les Valls neutres d'Andorra, del 1748, escrit pel jurista d'Ordino Antoni Fiter i Rossell (1706-1748). És una recopilació històrica un pèl desordenada dels privilegis, franquícies, etc., del país i que acaba amb unes màximes o reflexions. Són molt interessants i, tangencialment, també solen fer referència a la veïna Catalunya. La número 28, que es troba a la plana 505 de l'esmentada edició facsímil, diu (la transcric en català modern): "Tolerar alguna cosa i fer-se'n el desentès a fi d'evitar algun gran dany o aconseguir algun profit". Al comentari posterior afegeix que això és "fer-se l'andorrà", com se sol dir a Catalunya "per expressar taciturnitat i prudència". M'has insultat, però com que soc molt més petit que tu faré veure que no t'he sentit. El Principat d'Andorra té 800 anys d'història independent de França i d'Espanya gràcies, en part, a aquesta actitud. Vaig pensar en el consell mentre veia els vuit capítols de Tor, de Carles Porta. El llogarret és a tocar d'Andorra i ha sobreviscut gràcies al contraban. Fixem-nos que la història tràgica de Tor sorgeix, justament, de no voler "fer-se l'andorrà" i optar per la via –diguem-ne– siciliana (dobbiamo vendicarci!) que és tot just el revers de la màxima citada.

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Tor, que al meu modest entendre és el millor producte audiovisual dels darrers anys fet a casa nostra, s'ha comparat amb un western, i amb raó. Hi ha cavalls, trets i fins i tot un saloon on en comptes de whisky es beu ratafia. Hi ha un element, però, que el defineix millor. Tor permet entendre fil per randa, i a partir de fets reals i recents, el naixement del feudalisme, cosa que em sembla molt meritòria. Com eren els primers senyors feudals? Com es van fer forts? Qui els va fer costat, com reclutaven els seus subordinats? I com atemorien els qui no volien creure? En el seu origen, els vells senyors feudals que van acabar donant lloc a les grans famílies aristocràtiques d'Europa eren segurament molt semblants a Sansa i a Palanca. Després es van anar polint, però tot començà amb crits i violència, amb extorsió i pocs escrúpols. El vassallatge servia per encadenar la voluntat d'esparracats pollosos a l'edat mitjana o de hippies de començaments de la dècada del 1980 que buscaven a les muntanyes el que no havien trobat mai a l'extraradi de Barcelona. S'equivocaven: la naturalesa humana és igual a tot arreu. Només és qüestió de posar-la a prova en circumstàncies extremes: amb llargues nits d'alcohol, d'avorriment i d'inconsciència; amb armes i gossos sense desparasitar; amb diners bruts del contraban i prostíbuls de carretera.

Cargando
No hay anuncios

Tot i que només estan separades per una muntanya, la història de Tor és el compendi d'un fracàs col·lectiu mentre que la d'Andorra és una història d'èxit. Abans hem vist que la màxima número 28 del Manual Digest conté una pista important per entendre aquesta diferència. La número 49, a la pàgina 516, encara n'aporta una altra. "No demostrar mai riqueses ni propalar poder i forces, sinó predicar misèries i flaqueses de les Valls". I per què cal actuar així? Doncs perquè (ara ho deixo sense normalitzar) "ab aquest motiu o motius lograren los antichs Andorrans los insignes privilegis, franquesas, llivertats y Excempcions". Heus aquí el segon consell que ni Sansa ni Palanca van escoltar: es van passar mitja vida cridant als jutjats de Tremp i amenaçant tothom amb qui es creuaven. I així els va anar.

Cargando
No hay anuncios

Com passa amb tots els relats interessants, que normalment estan plens d'arestes morals i de personatges equívocs, els vuit capítols de Tor acaben sent un mirall –per sort distorsionat– de nosaltres mateixos, tant a escala individual com col·lectiva. Aquesta capacitat d'interpel·lar i de furgar en l'ànima humana la trobem en moltes grans novel·les o en el cinema clàssic, però és molt infreqüent en un producte televisiu. A més a més, i com si es tractés d'un epíleg imprevist, el final de la sèrie ha coincidit amb una acusació del jutge Aguirre contra Carles Porta; resulta que hi ha una connexió Vila-sana–Moscou, Pla d'Urgell–estepa russa. Com a final estrafolari està prou bé. L'esperpent va més enllà de la ploma de Valle-Inclán: és també una manera de negar-se a veure la realitat, de deformar-la grotescament. Acabem, doncs, amb el consell cap als administradors de la llei que conté la màxima número 22 del Manual Digest: "No multiplicar Estatuts, Ordinacions ni arrestos sinó conservarse exactament (entant sepuga) ab los antigus y sabuts quals deu ser guardats ab tot rigor".