Divendres “entra en vigor” (quina expressió tan divertida) “la resolució governamental en la qual es limiten els topalls i l'ús de les dotacions d'aigua en diferents àmbits”. Vol dir que podem gastar 200 litres per dia i habitant per a tots els usos (consum domèstic, equipaments públics o activitats econòmiques). Diu l’ARA que “es restringeix dràsticament l'aigua per al reg, especialment a l'agricultura i la ramaderia”.
En aquests moments de la vida, no sabem si 200 litres per dia i habitant són molts o pocs. A mi em semblen molts, però no sé quant gastem dutxant-nos o estirant la cadena. Jo procuro anar ràpid, a la dutxa, no com si sortís del gulag. En tot cas, si jo disposo de 200 litres al dia, per fer-ne el que vulgui, puc no dutxar-me i donar aigua als diversos animals i plantes que m’envolten. Deixar morir de set un romaní (i és gros, deixar morir de set una planta tan dura com un romaní) no em sembla opció. Si venen uns amics a dormir a casa i l’endemà es dutxen, però, què passa? La seva dutxa comptabilitza com a nostra i ells, en canvi, no la comptabilitzen com a seva? I si tinc gos?
En fi, quan diem “200 litres per habitant i dia” comptem tot tipus d’habitants. I n’hi ha, d’habitants, que no són com els altres. Pot passar que tinguis un fill adolescent que es vulgui dutxar cada hora, durant tanta estona que empalmi una dutxa amb l’altra. Un fill adolescent pot acabar amb els recursos hídrics del pantà de Sau. Però, esclar, pot passar que tinguis un fill adolescent que no es vulgui dutxar mai, que sigui com un gat, que criï xampinyons a les aixelles, que prefereixi la mort a l’aigua. Els pares d’aquests dos tipus d’espècimens necessitem un règim especial aquàtic.
