Hi ha gent que fa turisme a l'Afganistan. No és res de nou. Certs tipus de turista són immunes al pessimisme i fins i tot a la prudència: creuen que, justament per ser turistes, no els pot passar res. Fa 50 anys hi havia una línia d'autobús que cobria el trajecte Barcelona-Katmandú. Black bus, es deia. Recorria 10.000 quilòmetres i passava per França, Itàlia, Iugoslàvia, Bulgària, Turquia, l'Iran, l'Afganistan (on el passatge, més aviat jove, adquiria provisions fumables), el Pakistan, l'Índia i el Nepal. Què podia sortir malament? Si la memòria no em falla, l'autobús va deixar de fer la ruta perquè se'l van apropiar uns afganesos. No sé què va passar amb els viatgers.
Ens queixem, amb raó, del turisme de masses, extremadament molest. Cal reconèixer que els que se sumen a aquest fenomen contemporani mostren, dins de l'error, una relativa sensatesa: saben que s'hi deixaran els diners (en quiosquets o en carteristes) però no la vida. Els del turisme minoritari, especialment l'anomenat “de risc”, cometen la mateixa estupidesa que els altres (sortir de casa per ves a saber què) i, a més, els il·lusiona ficar-se en embolics molt emocionants. Després hi ha un tercer apartat, el dels turistes convencionals tan imbuïts de la fe turística que acaben en zones de guerra sense assabentar-se'n.
Treballant pel món n'he conegut alguns casos. Al Caire, durant les revoltes d'allò que ens va semblar una “primavera àrab” i va resultar ser una glaciació, una parella francesa, bastant gran, estava entossudida a embarcar-se en un creuer pel Nil. A la plaça de Tahrir hi havia trets, però ells anaven cada dia a l'oficina dels creuers i cada dia s'indignaven de trobar-la tancada. “Hem pagat, això no és seriós”, deien. Si els comentaves que Egipte anava de cap per avall, responien que “a qualsevol lloc et poden posar una bomba”. Això no deixa de ser cert. Era la mateixa filosofia d'uns espanyols que el 2012 s'entestaven a passar amb el cotxe de Mauritània a Mali, malgrat les advertències policials que hi trobarien gihadistes. “Mali sempre ha estat un lloc segur”, proclamaven.
També he vist coses que vostès no creurien. Com aquell hotel de gran luxe que el 2011 va obrir a Gaza, just al costat d'un camp d'entrenament de Hamàs, un grup de catalans encapçalats per l'exdiputada socialista Anna Balletbò. L'hotel Al-Mashtal allotjava en el seu interior la delegació de la Unió Europea i al terrat hi onejava la bandereta blava amb les estrelles. “Això ens garanteix que no ens bombardejaran”, deien. Ai, l'optimisme.
El 2018, algú va escriure un comentari a Trip Advisor sobre l'Al-Mashtal: “Un hotel buit i fred, perfecte per a una pel·lícula d'horror”. L'últim comentari sobre l'hotel data, però, d'abril del 2023 i parla de “nits tranquil·les”, “encantadores vistes sobre la platja” i “personal elegant”. Qui devia escriure això? Ara mateix no admeten reserves electròniques. Trip Advisor recomana contactar telefònicament amb l'establiment i preguntar com està la cosa.
No és cert que el turisme curi el nacionalisme, la ignorància o la hipermetropia. No cura res. En tot cas, atonta. Suposem que un jove milionari nord-americà, intel·ligentíssim, decideix passar l'estiu del 1936 recorrent en automòbil Itàlia i Alemanya. ¿La seva conclusió a la tornada? “El nazisme i el feixisme són els sistemes més apropiats per a Europa”. Això va dir John Fitzgerald Kennedy, futur president. Posats a fer, va afegir que Hitler buscava “la pau”. Kennedy no era l'únic a qui l'Alemanya nazi, amb les campanyes antijueves i els matons uniformats, li semblava un lloc fantàstic. El 1936, Alemanya era, juntament amb la inevitable París, el destí preferit per les parelles europees en lluna de mel.
He d'explicar-ho tot. Jo també he fet turisme imbècil. A causa d'una fascinació incomprensible per l'ós polar, vaig viatjar fins a l'arxipèlag noruec de Svalbard, a prop del Pol Nord. Al desembre, és a dir, amb 24 hores de foscor. Tot i així, vaig llogar un trineu de gossos per intentar veure óssos.
Un advertiment per a qui vulgui imitar el disbarat: a les pujades cal ajudar els gossos i empènyer, i és cansat. Aviat em vaig trobar en una paradoxa: atesa la foscor, només podia veure un ós si se m'acostava molt. I en aquest cas, segons els del negoci de trineus, calia treure l'escopeta i disparar a l'ós. (En efecte, a més d'empènyer el trineu cal portar una escopeta a l'espatlla). En resum: si tenia la sort de veure un ós, o ell o jo acabàvem morts. La sort, per tant, va ser no trobar-me'n cap.
