De la tonteria a la infàmia i més avall

El premi Pilona de la setmana se l’emporta ara com ara l’inefable president de Turisme de Barcelona, Joan Gaspart, que ha afirmat molt circumspecte que no han marxat aquests dies de Barcelona més turistes que els que tenien previst de fer-ho i que no hi ha hagut cancel·lacions de reserves com a conseqüència dels atemptats, perquè Barcelona és una ciutat molt estimada. No sap don Joan com ens alegren aquestes noves, però hi ha una pregunta que no podem evitar fer-nos: si els turistes no marxen de Barcelona, ni deixen de venir-hi, per un atemptat jihadista al cor de la ciutat que ha commogut el món sencer, ¿com és que sí que ho fan per unes pintades en un bus i unes rodes de bicicleta punxades? Que ens ho argumenti, sisplau.

I és que després de patir una experiència molt traumàtica, és normal que hi hagi qui balbuceja algunes coses sense gaire trellat. És el cas per exemple de la dreta espanyolista consuetudinària, que com que veu que la vinculació entre els atemptats i el referèndum i la turismofòbia no els ha acabat de funcionar (ningú al món, tret de reductes molt impresentables, ho ha comprat), i havent-se adonat que el PP i el govern d’Espanya només han jugat un paper secundari en la reacció institucional de les setanta-dues hores posteriors, intenten ara utilitzar la tragèdia per culpabilitzar les institucions barcelonines i catalanes d’una suposada descurança en matèria de seguretat. Destaca en aquest sentit el debat al·lucinant sobre pilones, pilons i pilastres, que, adequadament col·locats a la Rambla, haurien poc menys que dissuadit els terroristes dels seus propòsits (!). Ja posats a demanar, potser les ments pensants que promouen aquesta idea caricaturesca s’imaginen que Ada Colau i Carles Puigdemont s’hi podrien engrunar una mà, amb les pilones. I cal afegir encara a l’orla dels xarlatans algun opinador pedant que imparteix doctrina sobre el nou concepte de guerra, que el comú dels mortals no estem en condicions de comprendre però ells sí. Es desviuen per pronunciar paraules de sis o set síl·labes com espectacularització, serialització, viralització o capil·larització, i per citar malament algun llibre de Bauman que naturalment no han llegit. Com si acabéssim de descobrir la situació i tots plegats no vinguéssim de l’11-S del 2001.

La novetat d’aquesta guerra (cap problema per dir-ne així, només que l’enemic no és cap exèrcit, sinó el terrorisme) consisteix en el fet que són sempre els terroristes els qui van al davant, i per tant són ells els qui marquen el pas dels esdeveniments i mai a l’inrevés, tret dels casos en què són detinguts abans d’atacar. Però una vegada han aconseguit perpetrar l’atac, són ells els que se’ns avancen i nosaltres els que ens veiem obligats a anar a rebuf d’ells, o a actuar reactivament si es vol dir així. I això no se soluciona posant pilones, ni s’aporta res a la seva anàlisi repetint arguments ja perfectament consolidats. Sort que ens queda el turisme que per fortuna no s’espanta per res, només pels brètols d’Arran.