Un aire de postguerra

IL DUCE. Estic llegint M, el hijo del siglo, una biografia novel·lada de Benito Mussolini que no dubto en recomanar a tots els devots de la història europea del segle XX, perquè, a més del gran talent narratiu del seu autor, Antonio Scurati, hi trobaran una inquietant tirallonga d’analogies i de paral·lelismes entre els dos extrems exactes d’una centúria, la que va de 1920 a 2020, tot i que la comparació s’estableix entre èpoques en què els mecanismes de la vida política i econòmica ja no tenen gaire a veure. I malgrat tot, l’home, animal de costums, s’assembla inevitablement a si mateix. Com que, a més, com deia Solé Barberà, els catalans som uns italians frustrats, la proximitat és encara més evident; un segle amunt, un segle avall, no ve d’aquí, i les passions que mouen els individus i les masses italianes després de la decepció de la Primera Guerra Mundial destil·len, per al lector català d’avui, una mena de flaire familiar.

ACCIÓ. Mussolini és un mestre socialista que esdevé, literalment, nacionalsocialista; abraça amb entusiasme l’entrada d’Itàlia a la Gran Guerra i desafia el pacifisme dels seus antics companys. Acabat el conflicte, i tot i estar en el bàndol vencedor, Itàlia s’enfonsa en la crisi econòmica, els carrers s’omplen d’antics soldats desvagats, decebuts i amb ganes de brega, i la por a una revolució proletària acaba desplaçant Mussolini i el seu grupuscle de feixistes cap a la dreta nacionalista i violenta. La gran burgesia li acaba donant suport com a mal menor, igual com passarà deu anys més tard a Alemanya. La polarització creixent acaba soscavant la democràcia representativa, que és feble i corrupta. El feixisme rebutja les ideologies i les substitueix per l’acció, els fets. Tot se simplifica. Tothom és un heroi o un traïdor. Ningú no vol encarar discussions complexes. Els socialistes tenen un suport electoral massiu però no saben què fer-ne. No tenen el coratge de dur a terme una revolució a l’estil soviètic. I apareix Mussolini.

AVUI. A la Catalunya i a l’Espanya d’avui, les receptes populistes estan guanyant terreny. I amb això no vull dir que Vox hagi de prendre el poder, encara que a Madrid els més alarmistes parlin de ruido de sables. Però la dreta espanyola majoritària, especialment el PP, està comprant el llenguatge, el to i una part del discurs d’extrema dreta perquè no troba altra manera d’arribar a un públic cada cop més irritat; el PSOE, acoquinat davant de l’espanyolisme barroer de l’oposició, s’oblida de qualsevol vel·leïtat federal. I els seus socis de Podem i Catalunya en Comú, per por a posar en risc les posicions de poder que han assolit, no tenen prou coratge per marcar la diferència. El govern de les esquerres espanyoles corre un risc similar al del socialisme italià de fa un segle: si no és capaç de gestionar la crisi (social i territorial) amb èxit, pot sucumbir sota el pes de les seves expectatives.

I a Catalunya? El moviment ciutadà més potent del país -el sobiranisme- es troba, també, en la depressió pròpia d’una postguerra. La sensació de derrota i de greuge (un greuge real i fonamentat, cal dir-ho) ha alimentat els discursos més fàcils, els més irreflexius, els més sectaris, que només serveixen per repartir culpes, alimentar teories manicomials i plantejar apostes simples, rectilínies, que no menen enlloc. Per sort, no ens apareixerà un Mussolini; l’independentisme no té un problema d’extrema dreta -o si el té, és residual- però un cert populisme ha fet niu en determinats ambients i, si té èxit, pot encapsular, aïllar i empetitir un moviment que, tot just fa cinc anys, semblava empès per un imparable impuls regenerador. Tant de bo siguem a temps d’evitar-ho.