En Toni va cantar

Toni Cantó (que un traductor automàtic traduiria, potser ni del tot desencertadament, com “En Toni va cantar”) també deixa Ciutadans. És una pèrdua per a ells, sí, però seria molt curt de mires analitzar-ho només des d’aquesta perspectiva. I per altura de mires, la meva. La dimissió exprés d’en Toni és una mala i una bona notícia. És una mala notícia, perquè de polítics de raça i amb valors n’hi ha pocs. Churchill, Evita, ell... Però és una bona notícia perquè, si no troba màrfega i flassada al PP (hi ha una cua de gent de Ciutadans a la seu del PP, que ni la del Primark en pandèmia), haurà d’incrementar la seva feina d’artista.

Toni Cantó ja va explicar que a Catalunya “és difícil treballar si ho fas en espanyol” i si ell ho diu és que és així. Segur que els de La tienda de los horrores han subornat els del teatre i donen un entrepà de fuet als del públic perquè hi vagin. Per tant, entenc que no el veurem vessant l’art de Flotats en aquestes terres de missió, tret que, rendits al moment històric, aparquem les idees etarres, nazis i boletaires que tenim i fem l’esforç de comprar entrades per al seu proper monòleg. Somniar és de franc, ho sé...

L’extinció de Ciutadans (que lamento, perquè aquella portada del Telva no l’oblidaré mai, com no oblidaré mai aquell “Aún huele a leche”...) em fa il·lusió només per això. Perquè hi perd Catalunya, que no tindrà qui li arrenqui llaços grocs, però hi guanya Talia. Ah, sí. Estic segura que la Isona Passola, presidenta de l’Acadèmia, no li encarrega la presentació de la gala dels propers Gaudí, només perquè sap que, si el fat ens és favorable com sembla, serà premiat en totes les categories, inclosa la d’actor.