Tomás Nevinson

Acabo de llegir, amb el plaer de sempre (un plaer absolut, que no pot ser-ho més), la novel·la Tomás Nevinson de Javier Marías, un dels meus escriptors preferits del món. Aquesta magnífica obra t’obliga a pensar, a prendre partit íntimament sobre la idea del “mal menor”. Del crim d’estat. De la “raó d’estat”. ¿Per evitar un mal major estàs disposat a matar o (molt important) que algú mati? El personatge protagonista és un agent de l’estat, meitat anglès, meitat espanyol, que ha de desemmascarar i matar una dona que pot atemptar amb ETA o amb l’IRA. A la novel·la, en primera persona, el personatge –marit de Berta Isla– descriu, per exemple, la fotografia icònica de l’atemptat de Vic, amb el policia desolat que porta a coll la nena. És prodigiós com el lector pot trobar detalls nous a una fotografia que ha vist moltes vegades, gràcies a ell.

La raó d’estat. Llegint, comprens perfectament, com a lector, que es mati per la raó d’estat. La qüestió és quina és exactament la raó d’estat. Aquí rau tot. El llibre està ambientat als “anys de plom” d’ETA. Els atemptats d’ETA (o qualssevol) et fan entendre (la cara d’aquest policia) la raó d’estat, i en aquest sentit és d’allò més lògic que tot passi llavors. Perquè sense atemptats –“en ausencia de violencia”– la raó es difuminaria i podria ser perversa. Llegint el prodigiós llibre, no podia deixar de pensar en el judici del Procés. L’interès de tots els “testimonis” en parlar de “violència" (ambiental), de “cares d’odi”, de “nazis”, de “massa adoctrinada”... Sense amenaça no hi pot haver raó d’estat. No pots empresonar senyores conselleres i expresidentes de l’ANC onze anys i mig sense associar separatisme a violència. No pas, entenc, pel públic que s’ho mira, i que aplaudirà, sinó pels executors materials, pels creadors de la trama. M’ha obligat a pensar. Com li ho agraeixo. Com el recomano!

Empar Moliner és escriptora