Tolstoi a les residències de gent gran
El covid-19 va sacsejar de dalt a baix el sistema sanitari i social, però probablement l’àmbit on la pandèmia va causar un impacte més devastador va ser en les residències i, en especial, en les de gent gran. Des de llavors cada vegada són més les veus que reclamen un replantejament profund del model residencial actual. El que es pretén, en darrer terme, és millorar l’atenció de totes les persones que, més per força que de grat, viuen en aquests entorns assistits. Fa pocs dies l’ARA, a través d’un reportatge d’investigació, es feia ressò de la problemàtica de les residències de gent gran, evidenciava la manca de control sobre el sector privat i l’escassetat de recursos que l’administració hi destina i instava a fer un salt endavant com a gest de respecte a les persones d’edat avançada.
Cada dia i cada nit molts professionals treballen i s’esforcen per dispensar un tracte digne i humà als residents, però dissortadament no sempre és així. La informació publicada en aquest rotatiu presenta situacions de manca de cura estremidores, d’aquelles que fan mal només de sentir-les. Són relats encarnats, reals, que conviden a ser substituïts per noves narratives. La pensadora Marta Nussbaum està convençuda que la literatura educa i pot generar actituds morals més humanes en la ciutadania. L’educació moral no s’alimenta dels tractats d’ètica, sinó dels exemples concrets, reals o ficticis, que experimentem en la vida quotidiana. En aquest sentit, la novel·la de Lev Tolstoi La mort d’Ivan Ilitx s’ha convertit en un referent per comprendre en què consisteix una bona atenció davant la vulnerabilitat i la dependència humanes. De la ploma de l’escriptor rus sorgeix el personatge de Gueràssim, un mugic analfabet que cuida amb traça i bonhomia a Ivan Ilitx, el seu amo moribund, i esdevé així tot un model de cura per als professionals del món sanitari i social.
El contingut d’aquesta investigació periodística incomoda. Es narra, per exemple, com mitja dotzena d’ancians esperen pacientment durant hores un esmorzar que no arriba, o com una velleta en cadira de rodes demana que la portin al vàter però ningú la pot atendre, o com es peix a correcuita, gairebé com un embut, els qui necessiten ajuda per menjar. També es posa de manifest la solitud, l’aïllament, la invisibilitat, l’haver deixat de ser important per a algú. Una àvia mentre espera que l’enllitin pidola a una dona de la neteja un mica de temps per parlar. Té necessitat de conversa, però tothom va tan atrafegat que no hi ha cap possibilitat d’escoltar-la.
Quan el procés d’envelliment fa tàndem amb la dependència, la situació ja és prou dura en si mateixa perquè des de les institucions s’engreixi encara més el patiment. El Gueràssim de Tolstoi apareix a la vida d’Ivan Ilitx per suavitzar els seus turments. En La mort d’Ivan Ilitx, que segons Nabókov és l’obra "més autèntica, la més perfecta, la més refinada de Tolstoi", Gueràssim es mostra sempre disponible i comprensiu davant les necessitats d’Ivan Ilitx. "Oi que estàs malalt? Doncs per què no t’he d’ajudar?" –li diu el mugic al seu amo–. I li dedica temps, perquè per fer les coses bé cal temps. "Ivan Ilitx cridava Gueràssim de tant en tant [...] i li agradava parlar amb ell. Gueràssim ho feia amb facilitat, de bon grat, senzillament i amb una bondat que commovia Ivan Ilitx". Al criat, sempre amb posat alegre, no li pesa la feina que fa, precisament perquè la fa per a una persona que es mor, i confia que quan li toqui a ell algú altre també ho farà.
El relat de La mort d’Ivan Ilitx serveix de model perquè les persones grans puguin viure i morir de la millor manera possible. Però perquè això sigui així, el nivell de qualitat de l’atenció no pot pivotar exclusivament sobre els professionals d’atenció directa. Cuidar és un engranatge, si falla alguna peça tot el sistema es desequilibra. Els professionals han de cuidar dignament les persones que viuen a les residències, però al mateix temps les organitzacions han de cuidar els que cuiden, i possibilitar que treballin amb unes condicions adequades. I l’administració, per mitjà de les seves polítiques, ha de cuidar les organitzacions perquè desenvolupin la seva missió amb coherència.
Atendre bé les persones grans és una tasca tan necessària i de tant valor que no es pot fer de qualsevol manera. Per això tothom qui està implicat, d’una manera o altra, en aquesta responsabilitat no pot oblidar el que Tolstoi escriu a Resurrecció: "Si no sents afecte pels homes, ocupa’t del que sigui, però no d’ells".